[Als vint anys de la caiguda d'un mur, el Mur per antonomàsia, recordem que en altres llocs encara construïm murs de segregació, d'apartheid, de vergonya. Igual que, primer les paraules i després les piquetes, destruïren ara fa vint anys aquell mur, un dia també caldrà enderrocar aquest. Avui, una part del món riurà, cantarà, celebrarà; una altra part plorarà, es doldrà i es lamentarà. Cantem amb llàgrimes als ulls, perquè no volem cap altre Mur.]
Quan tinguem set
dessucarem les pedres,
però no ens n’anirem
Tawfiq Zayyad
Ençà del Gran Mur de la Vergonya
les parets amb la set de milers d’oblits i estigmes
ens parlen amb un abecedari dessagnat
per dies i dies d’ira i de calúmnia.
Els carrers no semblen carrers
sinó sols la cara més malparida de la devastació:
balcons ensorrats, finestres sense vidres, enderrocs
i estris abandonats contra les runes d’un antic cafè,
la pluja amb llances i ires, les llambordes esventrades
mentre una tanqueta recorre,
sorollosa i orba com un dels genets de l’Apocalipsi,
per les polsoses avingudes on la mort ha fundat
un regne ple d’an
atemes i roses resseques.
L’Hotel International,
amb les parets esquerdades
i les portes amb grans cadenats de penúria i de sofrença
retorna l’esguard a uns adolescents que,
al mig de la plaça major i amb el rostre brut i altiu,
alcen una pedra amb la seua mà dreta.
De sobte, una ràfega i un cos petit cau
just contra la porta del rebedor on anys enrere
ajudava els viatgers a carregar les maletes
o s’oferia per visitar el mercat i els carrers d’aquella ciutat
que un dia fou bella, esponerosa i feliç més enllà
d’on el món es retrobava entre els brodats de l’estima,
una ciutat on diuen les veus més sàvies
que una vegada, fa molts anys,
Déu hi va crear,
complagut i descansat,
un lloc anomenat Paradís.
[Constants vitals, Bromera, 2006]
