Travessar els llacs nocturns com qui s’endinsa en les ombres de la llum i conforma l’habitacle de la fenedura: La closca del pensament: El trau vertical de la mirada: Mel silvestre de la vida: La desolació de la tundra després del temps. A la cel·la excavada del cos, l’estigma estrellat: La somnolència còncava.
[Atlas. Correspondència 2005-2007, Tàndem, 2008]
(…/…)
Puc començar mirant millor
la meva cel·la d’arbres abatuts
on cadascun em sigui amic
donant-me l’ombra que cerqui els racons,
que el meu cervell mai ha de prémer.
És aleshores quan puc engendrar-hi
nit, a la resta del forat,
poblar-lo de vulgaritat i trampes
com l’obra. Aixecar corrents d’aire
que escampin la pudor dels anys futurs
i fer florir la confiança
de nou, al meu voltant, lluny dels racons.
Necessitem la vella fam,
la que ha de dur-nos als angles finals,
als punts del tot irreversibles
i esperar ser jutjats, com una branca
enmig del bosc, per un ocell.
Fotografies: Spencer Tunick
Els foscos pensaments que ara t’escauen
preparen un camp de batalla
magnífic. Tot és sol, després plourà,
però ara tot és sol. La via
per on camines és la galeria
que no pots creure haver traçat
en tan poc temps i amb tanta de fredor.
Així es viu, descobrint els cops,
emmalaltint, tancant les portes falses,
desaprenent els nusos fets
i cordant-ne de nous estoicament.
¿Quin sofriment pot ser tan dolç
com aquesta lluita en el teu suburbi?
[La caça de l'home, Ed. 62, 2009]
Anar a buscar homes com aquell qui se’n va a tallar arbres. Escriure com qui està a punt d’anar a arrasar tot un bosc sencer. Poètica de la tala. Caps rodant. Branques en caiguda lliure. Plom. El plom de la sega. I un text des del final, després de tot.
[La caça de l'home, Ed. 62, 2009]
[Als vint anys de la caiguda d'un mur, el Mur per antonomàsia, recordem que en altres llocs encara construïm murs de segregació, d'apartheid, de vergonya. Igual que, primer les paraules i després les piquetes, destruïren ara fa vint anys aquell mur, un dia també caldrà enderrocar aquest. Avui, una part del món riurà, cantarà, celebrarà; una altra part plorarà, es doldrà i es lamentarà. Cantem amb llàgrimes als ulls, perquè no volem cap altre Mur.]
Quan tinguem set
dessucarem les pedres,
però no ens n’anirem
Tawfiq Zayyad
Ençà del Gran Mur de la Vergonya
les parets amb la set de milers d’oblits i estigmes
ens parlen amb un abecedari dessagnat
per dies i dies d’ira i de calúmnia.
Els carrers no semblen carrers
sinó sols la cara més malparida de la devastació:
balcons ensorrats, finestres sense vidres, enderrocs
i estris abandonats contra les runes d’un antic cafè,
la pluja amb llances i ires, les llambordes esventrades
mentre una tanqueta recorre,
sorollosa i orba com un dels genets de l’Apocalipsi,
per les polsoses avingudes on la mort ha fundat
un regne ple d’an
atemes i roses resseques.
L’Hotel International,
amb les parets esquerdades
i les portes amb grans cadenats de penúria i de sofrença
retorna l’esguard a uns adolescents que,
al mig de la plaça major i amb el rostre brut i altiu,
alcen una pedra amb la seua mà dreta.
De sobte, una ràfega i un cos petit cau
just contra la porta del rebedor on anys enrere
ajudava els viatgers a carregar les maletes
o s’oferia per visitar el mercat i els carrers d’aquella ciutat
que un dia fou bella, esponerosa i feliç més enllà
d’on el món es retrobava entre els brodats de l’estima,
una ciutat on diuen les veus més sàvies
que una vegada, fa molts anys,
Déu hi va crear,
complagut i descansat,
un lloc anomenat Paradís.
[Constants vitals, Bromera, 2006]
Sagna la paret
i amb el cap ple de morts,
com teles rebregades
per l’engany i el somni,
quedem ajaguts, ignots,
com anècdotes mínimes.
Res no hi ha a dir
entre aquests vagits de vent,
tan gèlids, tan sostinguts.
Res a dir…
Només aquest espasme
que ens fa matèria fosca,
llum i crit inútil.
Perquè no és nostre
l’espectacle de les síl·labes,
ni la còlera efímera dels mots.
[Incert moviment, Bromera, 2009]
Fotografia: Manabu Yamanaka
El cap, feixuc, m’ha encorbat les espatlles
i m’ha enfonsat el pit. Discretament
—i és d’agrair— el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l’imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
Fotografia: Thomas Eakins
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se’m farà tard mentre amb els ulls tancats
m’enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d’interrogar la mort que sempre em ronda.
[Llibre de les solituds, Edicions 62, 1997]
Bases
1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona interessada.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 31 de desembre de 2009, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.
6. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes.
7. El jurat serà integrat per Maria Fullana, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el dissabte 6 de març de 2010, en el transcurs d’un acte públic on es lliuraran també els XVI Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.
A la ciutat d’Alcoi, País Valencià, 9 d’octubre de 2009, Diada Nacional del País Valencià.
amicsjoanvalls@gmail.com
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com
"Èdip i l'esfinx": Ingres
Les paraules celebren ben sovint
el buit ardent i mut, que es lliura
al bell mig de la taula, sota els llums,
com un insult d’amor i de concòrdia.
D’esma prenem cadira i el mirem.
Se sap el centre i ens somriu distant,
mentre amb el seu esguard arreu traspassa
horitzons allunyats del nostre abast.
Els ulls ens brillen plens de cobejança,
o bé badem a trenc de plor perplexos.
I sembla que per fi sense vergonya
ens hem mirat atònits i agraïts,
car hem après que ningú no coneix
l’etern secret d’aquesta esfinx tan bella.
L’esfinx, Bromera, 2008
El cos és l’instrument de l’univers
i despullar la llum fins a captar
un bri d’eternitat als ulls del cor.
Estructura de l’aire: vola el món
i el record no fereix, s’ha fet de vent
quan eixuga les penes de l’esforç
i tatua de sal la pell dels dies.
Nu a la platja, el desig es banya en aigües
de gest tranquil on saps, infant feliç,
que la creença és cos, que l’esperança
reneix de l’univers que t’ha fet present.
L’últim nord, Bromera, 2008.
Aquest cos no és un cos,
és una misèria
de pell apegada a uns ossos tan menuts,
tan fràgils, tan poc ossos,
que sembla que vagen, d’un moment a un altre,
a alçar el vol i perdre’s.
Aquest cos és un cap inútil i enorme,
una mena de pera podrida, abandonada
enmig de la pols eterna de la història.
Aquest cos és un trau, un sac de mosques,
uns ulls interminables que miren
i no hi veuen i no són ulls
i són la tristesa.
Aquest cos no existeix. No és un cos.
És un bufit.
Un espill que es trenca en un instant,
com si res,
i molt educadament s’oblida.
[Corrent de fons, Empúries, 1999]
