VIII (A la llum de l’albada contemplem la llampant verticalitat de la xemeneia)

Salm 127

És inútil que us alceu tan de matí. El traïdor trairà, el devastador devastarà, el xantatgista farà xantatge, el lladre robarà, els moribunds moriran. És inútil que vigilen els guardes. El sofriment assolirà fins a la tercera llitera, el brou aigualit fugirà per esfínters embogits, anàrquics, els membres subhumans acabaran tornant-se com llenya, ascles, fòssils, la matèria mortal superarà la rasa, es vessarà sobre la neu bruta, embrutida.

La condensació del no-res, la corporeïtat del buit, la consistència del dolor, sòlida, compacta, que pren possessió del cos, l’habita. La nit com un úter calent, trinxera folrada de somnis, resposta del desig, buirac de l’esperança, emmirallament del silenci, corporal calaixera. Els sotracs de la llum. Travessa exbiaxadament el fullam en la boscúria, llenega vora el filferro electrificat, bat l’opacitat de les rajoles. La llum: fletxa en mans d’un guerrer, diària batalla, transició cruenta, mostrari d’una mort solitària, lladruc, esperança rompuda o inici de la neu, destí indefugible, l’eixida es fa per la xemeneia, inútil pregunta, espurna del fred.

Què és aquest foc? Som nosaltres, que ens hi cremem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s