IX (L’atzarosa mort i vida de les paraules)

[D’injustícies, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Però pretendre que les accions mampreses pel jutge Garzón a fi d’investigar els crims de lesa humanitat comesos durant la Guerra Civil i el primer franquisme, desenterrar les víctimes, identificar-les i retornar les seues restes als familiars, pretendre, dic, que tot açò siga injust i possiblement delictiu, hauria de comportar l’expulsió directa del consorci de les nacions civilitzades de qualsevol país que donara suport a aquesta pretensió. Sabent, a més a més, la identitat dels promotors de la tal pretensió, el contingut del següent poema es manifesta amb total vigència i actualitat. I, desgraciadament, també amb futur.]

Salm 128

Ningú no t’escolta. És com parlar en la buidor. Unes paraules no creïbles perquè són increïbles, unes paraules cansades, erosionades, de contorns desgastats, sense traducció possible. Els mots són aquí, però ja no signifiquen res. Què vol dir la paraula cadàver? Què significa deportar? Sense passat, sense records, dubten de la veracitat d’allò que descriuen. En aquesta situació, una paraula es degrada. Les altres la repudien, li fugen, no volen escoltar-ne els laments llastimosos. Qui comprén el sentit correcte d’extermini? Ulcerades, els agafa rampa, un estertor de síl·labes. Dir la paraula dolor no fa mal a ningú. La consumpció dels termes: en col·lapsa la capacitat significativa, es menja el fruit del seu treball. Cendra de paraules, astres apagats, eclipsis, forats negres en òrbita, màscares que respiren, pateixen i callen.

El perdedor és l’únic amo de la veritat.

La fam de les paraules fruita com una parra. Renaixen els mots, es reencarnen, els creixen arrels i tendons, adquireixen massa i volum, es fan densos, pesen. Una oposició frontal al silenci: evitar la inanició de la memòria. Aquelles paraules invàlides, hemiplègiques, amputades, esporgades, restituïdes (ara) a l’origen, com plançons d’olivera al voltant de les fosses comunes. El valor de dir les paraules amb tota l’aflicció, amb tot el dolor i el vidre fos llançat a l’aigua, amb tot l’ultratge, amb l’espant encara que en diguen anacrònic.

El vencedor continua engreixant mentides. Els fills dels seus fills.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s