V (Dubtós espai d’esperança entre el llaç i l’ocell)

Hem salvat la vida com l’ocell que fuig, a penes coberts amb el plomissall de la fam. El nostre món té uns límits ben acotats. Sovint ens engul de viu en viu, desapareixem en la desmemòria col·lectiva, llenques de cendra que sedimenten sobre la pell. Abandonar el món és un imperatiu categòric i amb ales de foc sobrevolem els paranys. Detalls que s’enganxen en el filferró espinós: unes pedres petites i refinades que vam recollir en alguna platja, el passeig a l’hora de la posta quan l’aigua és d’or batut, aquelles mans en el moment precís, un penjoll d’home en actitud d’escalar, tenia disset anys.

La roda del temps gira, és la seua rutina. Recomptes, desplaçaments per camins curulls de fang, estades al bloc 11. La fusta del món té clevills per on divisar el bosc, i el vent porta olor de molsa i escorces podrides. El desig d’enfonsar arrels a l’altra banda del riu. Hem anat de pressa, se’ns haurien endut les aigües. De pressa caldrà oblidar. En un camp de mines hom pot oblidar moltes coses. Hi ha qui beu a glops aquella aigua. Immediatament oblida les cames, deu companys del barracó. La vida ens ofega, ens passa més amunt del coll.

Havíem caigut a les seues dents, ens xuclaven el cor les seues urpes, guatles a trenc de gola. S’ha trencat el llaç i tots n’hem fugit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s