L’Obra poètica de Felícia Fuster (2)

[El viatge al Japó l’any 1985 posa F. Fuster en contacte amb la literatura japonesa. Açò tindrà diverses conseqüències en la seua obra. La primera, però no la més important, serà la traducció d’una antologia amb el títol de Poesia japonesa contemporània (1988), que comentem ara seguint un criteri cronològic, però que en el volum de Proa apareix situada al final. En l’antologia hom fa una selecció de poetes i poetesses del segle XX japonés. Aquests autors han descobert la poesia occidental i s’hi han deixat influir; per tant, la mostra ofereix unes propostes molt diferents a les tradicionals de la tanka i l’haikú. Encara que mantenen la sensibilitat envers la natura i el misticisme, els nous poetes japonesos tracten temes com el sentiment personal, l’experiència de la guerra o la condició femenina, alhora que duen a terme una experimentació sobre el llenguatge a partir de l’influx de les avantguardes clàssiques, sobretot del surrealisme. El recull es completa amb unes notes que ajuden a situar cronològicament i estilística els autors antologats.]

EL CANT DEL SOLDAT (fragment)

…/…

Jo, que no crec en la victòria…

durant molt de temps somniava en aquest desert. És

un indret on ni el desesper ni l’esperança no troben recer,

un indret massa remot perquè el futur i el passat

hi rodin, un indret on no es veu ni tan sols l’ombra del llop,

un indret allunyat de totes les capitals, que no es troba en cap mapa.

A l’ànima que es dirigeix cap al desert immens

…com li seria possible de creure en la desfeta?

Oh, soldats que dins del vent colrat i sec,

us porteu a la boca la cantimplora buida

i beveu l’aigua de la vida desapareguda,

ja no us caldrà reduir a cendra els pobles tossuts

ni, en indrets remots o a la costa, matar la gent.

Acabada la sega de la mort, també ho és la vostra missió,

aneu-vos-en a esborrar el vostre gran migdia.

Oh, soldats que, ja fantasmes, erreu al vespre, quan el vent bufa

amuntegant els ossos batuts fins a ser blancs de ràfegues i pluja.

Per aquí, per allà, del cel obscur on vosaltres no sou,

les nous anònimes, més dures que el silenci, esclaten

enfonsant-se profundament en la terra que espera la pluja d’abril.

…/…

Ayukawa Nobuo (1920-1986)

L’ALTRA RIBA (fragment)

…/…

A l’estació de les tempestes que va de l’època de les amebes a la dels dinosaures,

entre el rompre d’onades de nàusees i vertígens

suportava

el moment de la creació del món de fa uns quants milions d’anys,

tremolant dins

l’armadura d’un grapat de carn,

m’arrapava a la placenta com una esponja.

Abans de ser ni tan sols un cos sòlid

com una líquida via làctia

cremant d’angoixa, volava

sota la cúpula d’una matriu baixa.

A l’estació de l’argila calenta,

on començava a transformar-me de caos en una forma

sense ulls ni nas ni boca ni cervell,

feia del meu cos sencer una pala d’ànimes

i, vomitant, reverenciava el déu de la sang.

Jo, que no tinc ni ulls, ni nas, ni boca encara,

ni sóc tan sols ameba o peix,

començo a ser l’home que ha de néixer.

No he estat mai

tan lluny del meu pare com en aquest moment

(quants milions d’anys llum més o menys, em pregunto)

ni tan a prop d’ell.

Jo, que encara no he arribat a ser humà,

dins l’aixopluc de la matriu de la mare, caòticament

faig el treball de crear vida.

L’interior de la tendra cúpula de sang

que ni la mateixa mare no coneix

és més clar que l’exterior,

és l’univers de la marea alta.

…/…

Shiraishi Kazuko (1931)

[El 1992 apareix la plaqueta Passarel·les / Mosaïques. Al meu parer, ens trobem en una etapa frontissa entre els tres primers poemaris i els tres que vindran a continuació, a desgrat que puguem trobar-hi concomitàncies i relacions entre un bloc i l’altre. Aquesta plaqueta es caracteritza per l’experimentació formal, la qual farà l’esplet en els reculls de la tercera etapa. La passarel·la és un poema-estrofa inventat per l’autora sobre la base de la tanka. A la part Mosaïques trobem tres poemes en francés amb una distribució espacial tendent al cal·ligrama.]

JA SÓC

Fotografia: Jean Paul Nacivet

Amb quina ratlla

demà faré camí               amb quin desfici

sabré temptar la sang                  i també l’aigua

Perquè tu em sentis

ja sóc

ja em percudeix la pluja

[Obra poètica, Proa, 2010]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s