La segona ombra

[Edicions de L’Albí ha tret, en edició bilingüe, La segona ombra/Second shadow, de l’escriptora Maria Teresa Mir, natural de Platja d’Aro. Establida des de fa molts anys a Dublín, hi ha desplegat en anglés la seua obra literària, que signa amb el nom de Maria Wallace. Aquesta és la primera ocasió en què és traduïda al català.

El vers de Maria Wallace té tendència a la narrativitat i la descripció, sense oblidar, però, unes notes de lirisme ben suggeridor. D’una certa tonalitat èpica, fa hàbils incursions en el detall quotidià sàviament elegit i en el dramatisme punyent. La seua poètica, arrelada a la terra i a la història, s’amera ací i allà d’una espiritualitat discreta, com “ala d’àngel”.

La segona ombra consta de tres parts. A La persistència d’allò que es recorda a mitges predomina la visió èpica sobre el paisatge irlandés, o millor, sobre l’acció humana en aquest paisatge, en aquesta terra: el treball, el patiment, el sentiment de lligam i pertinença. No hi manca la referència al gaèlic, amb què tan fàcilment ens podem identificar. La segona part, El blau de la distància, es caracteritza per una mirada més intimista. La veu poètica evoca paisatges, personatges i vivències de la infantesa, de la terra natal. Però també hi ha lloc per a la meditació sobre el present després que ha transcorregut tot un trajecte vital, com al poema que dóna títol al llibre, i per a la reflexió sobre el fet d’escriure. La darrera secció, Empremtes i marques d’aigua, ve marcada per una actitud moral (que no moralitzadora). A través de diversos personatges quotidians, històrics o mitològics, l’autora ens acara a moments o situacions definitives, situacions límit, que requereixen una decisió, per a bé o per a mal, i que apel·len a la responsabilitat humana, de vegades simplement davant d’un mateix.

Una retòrica diàfana, una poètica despullada, que interpel·la.]

Podeu llegir altres comentaris ací i ací.

LES PEDRES PLOREN

Estaven agafant l’ase lligat,

aquell que encara ningú no havia ensellat:

Per què l’esteu deslligant?, preguntà l’amo.

El Mestre el necessita, contestaren.

Baixen pel polsós pendent

de la Muntanya de les Oliveres.

Sota la lluïssor de cel blau

un aplegament de gent els saluda en passar

ventallant l’aire amb fulles de palmera,

reconeixent el seu pas cap avall

i la triomfal entrada a la ciutat.

Els deixebles criden la seva alegria:

Glòria al Rei que arriba,

però demanen al Mestre que els faci callar:

Si aquests callen, les pedres ploraran.

Ningú no nota enlairar-se espirals de tensió,

el llampurneig d’una espasa,

les espines dels arbusts. Ningú no sent

la dringadissa de trenta monedes de plata, o sap

que el gall avergonyeix Pere.

Ningú no sent com les pedres ploren.

[La segona ombra, L’Albí, 2010]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s