Itinerari de tendresa: de la sal al cel

[La sal com a punt de partida i el cel com a lloc d’arribada. I per recórrer el camí, l’arma de la tendresa. Aquesta és la proposta de Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958) en el seu darrer poemari Itinerari de tendresa, Premi Ibn Hazm 2009. Els dos conceptes que polaritzen l’itinerari funcionen com a dos símbols del que és o pot ser la vida. La sal: el dolor, el sofriment, la desorientació vital i la manca de sentit. El cel: el goig, l’harmonia, la pau, l’amor, la felicitat en definitiva. Entre un punt i l’altre hi ha l’esforç i la lluita, per això la tendresa no es presenta com una destinació sinó com l’arma que permetrà véncer en aquesta lluita i culminar el viatge (“I amb tot el dolor sofert has convertit / la vida en un esclat d’estima.”) Un viatge, però, no exempt de dificultats, de dubtes, de retrocessos, com correspon a la debilitat i les limitacions humanes (“les preguntes es repeteixen / en la veu tallada i trèmula que et fa sentir / que vius sota la pols i ets fet d’argila.”) Ho podem constatar en el poema Aspre camí, amb un títol diametralment oposat al del poemari.

D’altra banda, aquest itinerari empeny cap a la trobada amb un “tu”, un “altre” en qui humanitzar-se i fugir de la temptació del solipsisme paralitzador (“el temps … / … només et permet / demanar a la vida un lloc on recloure’t.”) La tendresa troba la seua raó en algú a qui oferir-la o de qui rebre-la i en aquesta relació rau el seu potencial de salvació i esperança (“I així, t’arriba la tendresa que has rebut / i has donat  per gravar-la en els llavis.”) Aquesta salvació, malgrat conferir un sentit que orienta la vida i evita viure pel pur “desig de sobreviure”, no apunta o transcendeix cap a la divinitat. (Confronteu, però, altres interpretacions ací.) Al contrari, el “crit de vida” de la veu poètica és “l’únic miracle possible d’un home entre els homes”.

El cant a la vida enlairat per Arnau és també un cant a la paraula. La paraula poètica, lluminosa, corporal, marca el destí de la persona, traça la seua esperança. Amb la paraula, “llum de l’alba”, hom recorre i expressa l’itinerari personal i intransferible pels “detalls de la vida”.]

NUA

Les pupil·les em bateguen

amb el sol als ulls.

Sóc l’emoció de miratges

entre un cel de peixos i un cel d’aire.

Em veig minúscula

com una partícula de llum

centellejant en la sorra.

El vent m’arrossega els sentiments.

L’alliberament de les llàgrimes,

que em corren per la sang

endins, ben endins…

Seca i muda, reclame l’aigua.

Em trobe  cicatrius de núvols,

un camí abrupte d’encimbellades urpes.

Les pupil·les em bateguen

i em fa temor el sol.

Sóc un record esvalotat,

em veig perduda

entre multitud d’ulls.

L’estima és el desig, l’esperança…

Llum que prové de la llum

en el navegar dels braços.

[Maria Carme Arnau, Itinerari de tendresa, Bromera, 2010]

Anuncis

2 pensaments sobre “Itinerari de tendresa: de la sal al cel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s