Llibre d’Aín

[A Llibre d’Aín, Premi Vila de Nules 2010, Josep Lluís Abad posa de manifest l’essència més fonda del quefer poètic: l’estada a la cambra interior, és a dir, la necessària exploració de les entranyes de l’ésser humà-poeta. Aquesta visita al “paisatge interior” és condició inexcusable perquè la tasca poètica fructifique.

El poemari consta de dues parts principals, amb un poema d’obertura i un altre de cloenda, entre les quals s’intercala un tercer text força il·luminador, una exhortació que la poesia personificada dirigeix a un possible “jove poeta” (recordeu Rilke). A la primera part, “Cambra interior”, escoltem un diàleg íntim entre el poeta i la seua “dama del llac” en què, mitjançant una melangiosa i aprofundida introspecció, va perfilant-se la finalitat de la poesia. Ací alguns diran que ja veus, que l’art no té finalitat, que la inutilitat pràctica d’un artefacte és allò que el defineix com a objecte artístic. I açò està molt bé per als manuals sobre teoria de l’art. Però Josep Lluís ja ha traspassat aquesta línia. A la cambra interior del poeta, en aquell “paradís trèmul del silenci que ningú no visita” excepte ell mateix, on batega la “tinta roja” de la sang que s’escriurà, la poesia (l’art) acompleix una finalitat molt concreta: lluitar a mort contra “l’astuta rabosa del temps”. L’ésser humà és un “nàufrag” (acompanyat pels eixos metafòrics de l’oblit i la foscor), però el poeta és capaç de redimir-lo amb “les vives lletres mudes” que copsen “la imperceptible vida de les coses”.

La segona part, “Una altra naturalesa”, és una aplicació pràctica d’aquesta poètica. Els textos  són petits receptacles on el poeta  emmagatzema  el perfum que el record  i el temps han destil·lat. Aquests  records estan associats a persones que han deixat petja en transitar per la vida de l’autor. Hi predomina la visió d’una natura domèstica, propera a l’ésser humà, habitada i habitable; una natura més pròpia d’hort que de boscatge (en contrast amb la imatge del bosc, que és una constant al llarg del poemari). En ocasions, aquesta naturalesa  s’idealitza, com si hom volguera revisitar un cert paisatge noucentista (“Madur el fruit, tancat i ferm d’amor / Nasreen el cull i canta agraïments / a l’arbre dolç”).

Dues ratlles de color traspassen el recull d’una banda a l’altra i en relliguen els fragments: l’aurora, o el contrast entre la foscor i la llum; i el progressiu ensenyoriment del blau des del “blau tan gris” inicial fins a la “blava línia inextingible” del final.]

UN PETIT BOSC PER A GRACIEL·LA

Febrer se’m representa líquid,

amb banderes d’una llum pàl·lida

i arbres, de cristall,

transparents,

com els pulcres llibres que em traus…

No se t’extravien paraules,

ni molsa verge entre les mans

amb què m’ofrenes veus i mons.

Sobre el taulell,

líquens quiets

pinten aquesta primavera,

i mentre esclaten hemièdrics

els jardins breus de la mirada,

l’hivern s’escapa..

Uns grocs ocells

debanen muts

un dolç adéu.

[Josep Lluís Abad, Llibre d’Aín, Ajuntament de Nules, 2011]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s