Gran esclat

Al moll dels ossos creix una làmina de vidre, i ara mateix el teu cos, que vol ser tu com el rizoma vol ser arbre, tusta a la teua porta, al reclam de les fustes clevillades, a la ferida de la llum, drap que brunyeix, oli que enseua el cuir vell dels costums

(Oh altíssimes branques

ferides d’eucaliptus,

bàlsam d’olivera, llorer)

 

Un cos nu és una pregunta sobre l’arena, i la resposta quan recordes aquell matí d’onatge íntim al recer de la sal, l’espill insistent de l’escuma vora mar, la nostra nuesa veríssima com escletxa per on evadir el vici original de la consciència

(oh romboèdrics quarsos

del litoral, tacte de llum,

fuetejada d’aigua,

cristall de roca)

 

Per uns instants badàrem pasta de sílice i potassi, sentiments de vergonya apresos al temps de la infantesa

 

Cou el vidre el seu dolor profund i la invisible frontera, gravitació esclava, tenebra compacta, i enllà, les veus de tants cors que t’astoren, i els ull esbalaïts de l’albada, i pètals com mans obertes

(oh martell joiós, ascles

vidrenques, goig

intimíssim, pols estel·lar)

 

Trenquem el moll dels ossos i reviu la llum fòssil de l’univers…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s