La cavalleria roja

Homenatge a Isaak E. Babel

I

El sol semblava el crani groc d’un decapitat

Se sentien calfreds de sotanes de monjos

Ombres d’àguiles roges espantaven mugics

Ni Déu sabia el nom malastruc de les víctimes

Sortien grans serpents de dins les seves boques

Com una torre negra la revolució

La guerra i clars de lluna cremaven el farratge

Cremaven la virtut i els somnis dels cosacs

Tots els vents de la història travessaven els guetos

Les ànimes tenien set lenta de dolor

S’alçaven les banderes negres de l’anarquisme

Soldats que pidolaven només un tir de gràcia

Ecos crepusculars eren la seva glòria

Mentre els supervivents jeien entre les liles

El cel era d’un blau intens a Stavropol

Sense cap flor als àmbits d’un cementeri hebreu

Icones profanades amb excrements de porc

Algú enyorava bells prats amb cavalls i dones

II

¿Qui havia besat un talismà?

Els soldats rebien banys de lluna.

Pensaven el Kuban, estrelles verdes

per les algues del cel, la guerra

que estalvia preocupacions.

Sabien la ciència de matar altres homes.

Ja no hi ha nobles, deien. Ni enemics

que ens lliguin les mans amb serps.

La terra russa tapada de cadàvers.

Però els dies de Déu no acaben mai.

[Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres, Meteora, 2012]

En la mort de Raimon Panikkar

potser Déu

siga la mà

d’un infant)que amb molta cura

ens

duu

a tu i a

mi(i sense

aixafar-lo ni mica)el

lleuger ingràvid diminut

món

amb un forat

del

qual brollarien uns dimonis amb ales si

alguna cosa no hagués(potser no s’hi

posaren d’acord)succeït(i suradora-

ment din

s

[De E. E. Cummings, Xaipe, 1950]

[Traducció pròpia basada en l’edició d’Hiperión, Buffalo Bill ha muerto, 1996, 2010 (5ª)]

Aproximació a una definició de cinisme.

Poètica de la tala (fragment)

(…/…)

Puc començar mirant millor

la meva cel·la d’arbres abatuts

on cadascun em sigui amic

donant-me l’ombra que cerqui els racons,

que el meu cervell mai ha de prémer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És aleshores quan puc engendrar-hi

nit, a la resta del forat,

poblar-lo de vulgaritat i trampes

com l’obra. Aixecar corrents d’aire

que escampin la pudor dels anys futurs

i fer florir la confiança

de nou, al meu voltant, lluny dels racons.

Necessitem la vella fam,

la que ha de dur-nos als angles finals,

als punts del tot irreversibles

i esperar ser jutjats, com una branca

enmig del bosc, per un ocell.

Fotografies: Spencer Tunick

Els foscos pensaments que ara t’escauen

preparen un camp de batalla

magnífic. Tot és sol, després plourà,

però ara tot és sol. La via

per on camines és la galeria

que no pots creure haver traçat

en tan poc temps i amb tanta de fredor.

Així es viu, descobrint els cops,

emmalaltint, tancant les portes falses,

desaprenent els nusos fets

i cordant-ne de nous estoicament.

¿Quin sofriment pot ser tan dolç

com aquesta lluita en el teu suburbi?

[La caça de l’home, Ed. 62, 2009]