La cavalleria roja

Homenatge a Isaak E. Babel

I

El sol semblava el crani groc d’un decapitat

Se sentien calfreds de sotanes de monjos

Ombres d’àguiles roges espantaven mugics

Ni Déu sabia el nom malastruc de les víctimes

Sortien grans serpents de dins les seves boques

Com una torre negra la revolució

La guerra i clars de lluna cremaven el farratge

Cremaven la virtut i els somnis dels cosacs

Tots els vents de la història travessaven els guetos

Les ànimes tenien set lenta de dolor

S’alçaven les banderes negres de l’anarquisme

Soldats que pidolaven només un tir de gràcia

Ecos crepusculars eren la seva glòria

Mentre els supervivents jeien entre les liles

El cel era d’un blau intens a Stavropol

Sense cap flor als àmbits d’un cementeri hebreu

Icones profanades amb excrements de porc

Algú enyorava bells prats amb cavalls i dones

II

¿Qui havia besat un talismà?

Els soldats rebien banys de lluna.

Pensaven el Kuban, estrelles verdes

per les algues del cel, la guerra

que estalvia preocupacions.

Sabien la ciència de matar altres homes.

Ja no hi ha nobles, deien. Ni enemics

que ens lliguin les mans amb serps.

La terra russa tapada de cadàvers.

Però els dies de Déu no acaben mai.

[Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres, Meteora, 2012]

En la mort de Raimon Panikkar

potser Déu

siga la mà

d’un infant)que amb molta cura

ens

duu

a tu i a

mi(i sense

aixafar-lo ni mica)el

lleuger ingràvid diminut

món

amb un forat

del

qual brollarien uns dimonis amb ales si

alguna cosa no hagués(potser no s’hi

posaren d’acord)succeït(i suradora-

ment din

s

[De E. E. Cummings, Xaipe, 1950]

[Traducció pròpia basada en l’edició d’Hiperión, Buffalo Bill ha muerto, 1996, 2010 (5ª)]

Aproximació a una definició de cinisme.

Poètica de la tala (fragment)

(…/…)

Puc començar mirant millor

la meva cel·la d’arbres abatuts

on cadascun em sigui amic

donant-me l’ombra que cerqui els racons,

que el meu cervell mai ha de prémer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És aleshores quan puc engendrar-hi

nit, a la resta del forat,

poblar-lo de vulgaritat i trampes

com l’obra. Aixecar corrents d’aire

que escampin la pudor dels anys futurs

i fer florir la confiança

de nou, al meu voltant, lluny dels racons.

Necessitem la vella fam,

la que ha de dur-nos als angles finals,

als punts del tot irreversibles

i esperar ser jutjats, com una branca

enmig del bosc, per un ocell.

Fotografies: Spencer Tunick

Els foscos pensaments que ara t’escauen

preparen un camp de batalla

magnífic. Tot és sol, després plourà,

però ara tot és sol. La via

per on camines és la galeria

que no pots creure haver traçat

en tan poc temps i amb tanta de fredor.

Així es viu, descobrint els cops,

emmalaltint, tancant les portes falses,

desaprenent els nusos fets

i cordant-ne de nous estoicament.

¿Quin sofriment pot ser tan dolç

com aquesta lluita en el teu suburbi?

[La caça de l’home, Ed. 62, 2009]

Darreres notícies de Michael Jackson

dissortat Michael Jackson! mort no arribes a ser el fantasma que ja en vida eres. i ara vagarejant, esperitat, pel clavegueram tancat de la Fi. pels segles dels segles. arrossegant la bola eterna de la vergonya. calar foc al ninot de palla. festa de carnestoltes. els ossos de cristall. la ignomínia. espectral, pels segles dels segles. glaçat, cercant pels racons un exvot encés a la teua memòria. fractal. cercant, com boig, una ofrena. la calavera blanca. però mai ningú ha ofert liles o encens al teu nom, caigut i llatzerat com un sant sebastià

[Zoo, Bromera, 2007]

Pregària subtil, ei si pot ser, d’un migagnòstic

Hi ha els qui maten en nom de Déu

i hi ha els qui moren per la causa de

Déu i la seua justícia.

Leonardo Boff

Pare Totpoderós del Zel, la Terra, la Shoah i Pandora,

Pare Omnipresent, ei si pot ser, que tot ho esguarda i ho allibera,

doneu-nos, d’una vegada, la sal de la pau i el deure de la festa,

siga beneït el teu Nom entre les avingudes de la rauxa,

siga venerada la teua presència en totes les síl·labes enceses,

siga aclamat el teu alè, ei si pot ser,

en totes les tavernes i caus on rage el beuratge dels indòcils.

Pare Totomnipresent del Fang, la Sala Oval, el Purgatori i la Fatwa,

siga deslliurat el teu nom, ei si pot ser, de tanta cendra inútil,

poseu-nos pau, d’una vegada, en el cor de l’àguila i la hiena,

siga exalçat el teu Ull entre les arbredes on habite la justícia,

siga per sempre lloada la teua Llum claudicant totes les espases,

siga arrecerada la teua àurea sota els porxos més indigents i oblidats

i siga somogut, ei si pot ser, el teu rostre per la pell i la carn del món.

Pare Totpoderós de l’Aigua, la Intifada, Sabra i Shatila i el Paradís,

Pare vigilant pel qual s’abranden i enderroquen els esguards més innocents,

doneu-nos, ei si pot ser, la llavor de la benaurança i el brull de la consciència,

siga admirat que un dia fores alhora Home i Verb,

siga dit que un dia fores pou i allau enmig dels turons més esquerps

i siga sempre escrit que, tal vegada algun dia,

el fill de l’Home tornarà a habitar allí on regne la Paraula, ei si pot ser.

[De Constants vitals]

Choral

No oblideu que és el nostre un temps efímer.

Que encar deveu al vi la claror última.

Feu pluja i sol, per sempre més, benignes.

Toveu, al pastador, la pasta nova.

Aviveu l’heli. Refongueu el ferro

de les espases en forcats i relles.

Porteu l’hidrogen fins a l’estructura

del diamant i de l’amor diàfans.

Madureu el gemec innumerable

de botges i fenoll sota les botes

en un perfum de poliols marítim,

en una pira per a l’entropia.

Doneu als predadors de la sabana

un cor de mansuetud i uns ulls d’alosa.

Decreteu per les places l’amnistia

i renteu ja la sang de les estàtues.

Pagueu jornal sencer als dies febles.

Alleugeu el treball del nou penible.

Coroneu-lo de joc i diadema.

Mudeu les hores en dissabte i vespra.

I aneu parant la taula. Cal cadira

àdhuc per als estels més perdularis:

recordeu-vos-en, Déu. Sens oblidar-vos

d’asseure vora vostra tota la vida.

Vós de present i amfitrió, més jove

serà sempre la nit. Més senzill, l’èxtasi.

[De Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies]