XV (Cendres d’Hiroshima)

A les set i mitja ha sonat el final de l’alarma aèria. Quedeu-vos de nit a casa. Però el sol, allargant la llum, acarona nenúfars grocs en la ciutat de l’aigua i algú vora el riu Ota, sota el pont Aioi, ha copsat de sobte un haikú: aquests nenúfars / i el sol fan engroguir / un tacte llarg. L’artiller Ferebee (8.15 a.m.) prem el botó roig i allibera Little Boy, 3 metres de llargària x 0,7 d’ample, 4 tones de pes, fantàstic el nostre xicot, s’ha atibacat d’urani 235. A 580 metres amolla la seua alquímia demolidora, només 3 dècimes de segon i la temperatura a l’hipocentre serà de 3.000 graus, o potser 4.000, alceu les mans per comprovar-ho.

 

La llum és irreal, blanquíssima, em travessa el cos. El meu cos, a punt de fondre’s, ha perdut els límits, però al carrer la gent s’incendia espontàniament, naufraga en pasta d’asfalt, udolant. I el vent abrasador que bat alhora tires de roba i pell, esmicola fetges i melses, inserta fragments de vidre. Hi ha passatgers que abandonen el tramvia i deixen els braços enganxats a les tires de cuir que pengen del sostre. El greix bombolleja sota cossos inflats, renegrits, i un gust de plom roman suspés en l’aire. Si naix un infant, el primer plany l’abocarà sobre el ventre socarrat de la mare. Dolçament cau la pluja negra. Ha diluït polsim de carbó humà. Apaivaga la pell però incinera el cor. Després, els vòmits de coàguls, les deposicions sanguinolentes, la formació dels queloides, la multiplicació embogida de les cèl·lules. Pel riu Fukushima navega el gran silenci, les vores atapeïdes de cadàvers. Que l’espessor de l’oblit et beneïsca des del mont Futaba.

Cel nuvolat sobre Kokuma. Jo he de teixir una cistella de vímet per desar-hi la cendra dels meus fills.

V (Dubtós espai d’esperança entre el llaç i l’ocell)

Hem salvat la vida com l’ocell que fuig, a penes coberts amb el plomissall de la fam. El nostre món té uns límits ben acotats. Sovint ens engul de viu en viu, desapareixem en la desmemòria col·lectiva, llenques de cendra que sedimenten sobre la pell. Abandonar el món és un imperatiu categòric i amb ales de foc sobrevolem els paranys. Detalls que s’enganxen en el filferró espinós: unes pedres petites i refinades que vam recollir en alguna platja, el passeig a l’hora de la posta quan l’aigua és d’or batut, aquelles mans en el moment precís, un penjoll d’home en actitud d’escalar, tenia disset anys.

La roda del temps gira, és la seua rutina. Recomptes, desplaçaments per camins curulls de fang, estades al bloc 11. La fusta del món té clevills per on divisar el bosc, i el vent porta olor de molsa i escorces podrides. El desig d’enfonsar arrels a l’altra banda del riu. Hem anat de pressa, se’ns haurien endut les aigües. De pressa caldrà oblidar. En un camp de mines hom pot oblidar moltes coses. Hi ha qui beu a glops aquella aigua. Immediatament oblida les cames, deu companys del barracó. La vida ens ofega, ens passa més amunt del coll.

Havíem caigut a les seues dents, ens xuclaven el cor les seues urpes, guatles a trenc de gola. S’ha trencat el llaç i tots n’hem fugit.

Memòria : celebració? (27 de gener!)

Tota paraula és sobrera. Qualsevol comentari, luxós.

 

En tot cos e tota en cascun membre

Ausiàs March

La meua humanitat escindida dubta. En un cos

objecte de turment, que es dissoldrà a la fi,

tot són límits? L’esperit,

que pateix i qüestiona, capaç

d’estimar un altre,

es troba fora del temps?

Sóc un cos que pregunta

i el meu dolor no és miscible

en cap aigua primordial,

ni en l’amnèsia tota del temps,

ni en l’oblivió de la quotidianitat,

aquest dia a dia de la història.

Ara mateix recorde cadascuna

de les crueltats infligides, cada

exacta tortura, cada humiliació,

la violència metòdicament aplicada

a cada membre del meu ser humà.

II (Babi Yar)

[Avui es compleixen els 70 anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Aquest post és una petita contribució a la memòria de les víctimes de la brutal persecució engegada pel règim nazi. Per desgràcia, fets similars als que ara es recorden han continuat ocorrent ací i allà en aquesta castigada humanitat. Pot ser que tots portem a dins un petit nazi adequadament reprimit, però de tant en tant es donen circumstàncies històriques que troben la manera d’alliberar-lo. Cadascú que es vaccine contra el seu jo i les circumstàncies.]

 

Babi Yar 1Alce els ulls a les muntanyes. Ara mateix l’aiguatge jau assedegat sobre els cudols de Morià. El sotabosc anhela l’arribada de la tardor. L’aire conserva records de l’estiu, una calor estantissa, moribunda. Ací i allà les fulles dels arbres caducifolis es tornen lívides. La fugida de la clorofil·la. La por que circula per la limfa, dissimulada. Algú vigila cada pas, el guardià que mai no dorm. En un despatx metòdic de Berlín, el sol llueix sobre les botes del Reichsführer. De dia el sol fa mal. De nit, la lluna.

Babi-Yar_clip_image001Una olor agra forada l’aire d’Ucraïna. Els peus esvaren taciturns en la rasa, disposats en direccions antagòniques. El vessament de la sàvia en seccionar la tija. Cada ràfega fa el silenci més dens, com pasta de cendra, transmés de generació en generació. La docilitat s’hereta, és una deixa dels avantpassats. L’acurada ordenació dels rengles. La juxtaposició de la nuesa. La pulcritud de les estadístiques. La pols de les paletades es diposita lentament sobre la guerrera, cobreix la hakenkreuz del braçalet.

IX (L’atzarosa mort i vida de les paraules)

[D’injustícies, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Però pretendre que les accions mampreses pel jutge Garzón a fi d’investigar els crims de lesa humanitat comesos durant la Guerra Civil i el primer franquisme, desenterrar les víctimes, identificar-les i retornar les seues restes als familiars, pretendre, dic, que tot açò siga injust i possiblement delictiu, hauria de comportar l’expulsió directa del consorci de les nacions civilitzades de qualsevol país que donara suport a aquesta pretensió. Sabent, a més a més, la identitat dels promotors de la tal pretensió, el contingut del següent poema es manifesta amb total vigència i actualitat. I, desgraciadament, també amb futur.]

Salm 128

Ningú no t’escolta. És com parlar en la buidor. Unes paraules no creïbles perquè són increïbles, unes paraules cansades, erosionades, de contorns desgastats, sense traducció possible. Els mots són aquí, però ja no signifiquen res. Què vol dir la paraula cadàver? Què significa deportar? Sense passat, sense records, dubten de la veracitat d’allò que descriuen. En aquesta situació, una paraula es degrada. Les altres la repudien, li fugen, no volen escoltar-ne els laments llastimosos. Qui comprén el sentit correcte d’extermini? Ulcerades, els agafa rampa, un estertor de síl·labes. Dir la paraula dolor no fa mal a ningú. La consumpció dels termes: en col·lapsa la capacitat significativa, es menja el fruit del seu treball. Cendra de paraules, astres apagats, eclipsis, forats negres en òrbita, màscares que respiren, pateixen i callen.

El perdedor és l’únic amo de la veritat.

La fam de les paraules fruita com una parra. Renaixen els mots, es reencarnen, els creixen arrels i tendons, adquireixen massa i volum, es fan densos, pesen. Una oposició frontal al silenci: evitar la inanició de la memòria. Aquelles paraules invàlides, hemiplègiques, amputades, esporgades, restituïdes (ara) a l’origen, com plançons d’olivera al voltant de les fosses comunes. El valor de dir les paraules amb tota l’aflicció, amb tot el dolor i el vidre fos llançat a l’aigua, amb tot l’ultratge, amb l’espant encara que en diguen anacrònic.

El vencedor continua engreixant mentides. Els fills dels seus fills.

XIII (Kaddish)

Salm 132

És estrany pensar ara en tu, que te n’anares sense corsés ni ulls, nu com l’instant prodigiós del teu naixement, mentre camine per l’andana assoleiada de Birkenau. En aquest món que ells han creat d’acord amb la seua voluntat és on vull quedar-me per sempre, hi faré estada mentre perdura eternament la Shoah. És ací on vull quedar-me per sempre, ací em van fer, d’ací em van traure, ací he tornat. Viuré i crearé un futur i no oblidaré. Cosida a la pell, tatuada a foc al moll de l’os, porte una marca inesborrable: el meu amor habita dins de mi, no pot deixar-me, no s’alimenta de cap altre cos. Beneït siga el seu nom en aquest cos, en el teu cos consternat, en aquells cossos d’anys cansats, de llarga i silenciosa Shoah. I com es crea el dolor? Com s’injecta el dolor en els cossos reblits d’anys cansats? Déu era dins o fora del recinte sagrat? I les mans humanes, el cor de carn? I la terra ungida on puga germinar la salvació, arrelar aquest baf ciclònic que em guareix el cor fet ascles? Tasteu-lo i mireu-lo, tasteu-lo i mireu-lo de nou. Qui és Just entre les Nacions? Matar un cabell és matar tota la humanitat, la beneïda humanitat per sempre, per tota l’eternitat, en la vostra vida vestida d’oprobi i en els vostres dies de parpelles aclucades i en la vida de la beneïda Shoah. Ara les teues despulles posseeixen la terra, hi guarden una aliança perpètua, un pacte, les teues despulles nues, les teues despulles que són el bramul de la memòria mentre perdura eternament la Shoah, ací tindré una llàntia encesa mentre perdura eternament la Shoah, no deixaré que s’adormen els meus ulls esgarrats mentre perdura eternament la Shoah, recordaré aquestes cendres fins al dia del retorn mentre perdura eternament la Shoah, mentre baixa del cel una pau gran, un consol, una expiació per a nosaltres, mentre perdura l’harmonia en les altures, i en la destrucció, mentre perdura la Shoah.

VIII (A la llum de l’albada contemplem la llampant verticalitat de la xemeneia)

Salm 127

És inútil que us alceu tan de matí. El traïdor trairà, el devastador devastarà, el xantatgista farà xantatge, el lladre robarà, els moribunds moriran. És inútil que vigilen els guardes. El sofriment assolirà fins a la tercera llitera, el brou aigualit fugirà per esfínters embogits, anàrquics, els membres subhumans acabaran tornant-se com llenya, ascles, fòssils, la matèria mortal superarà la rasa, es vessarà sobre la neu bruta, embrutida.

La condensació del no-res, la corporeïtat del buit, la consistència del dolor, sòlida, compacta, que pren possessió del cos, l’habita. La nit com un úter calent, trinxera folrada de somnis, resposta del desig, buirac de l’esperança, emmirallament del silenci, corporal calaixera. Els sotracs de la llum. Travessa exbiaxadament el fullam en la boscúria, llenega vora el filferro electrificat, bat l’opacitat de les rajoles. La llum: fletxa en mans d’un guerrer, diària batalla, transició cruenta, mostrari d’una mort solitària, lladruc, esperança rompuda o inici de la neu, destí indefugible, l’eixida es fa per la xemeneia, inútil pregunta, espurna del fred.

Què és aquest foc? Som nosaltres, que ens hi cremem.