Gran esclat

Al moll dels ossos creix una làmina de vidre, i ara mateix el teu cos, que vol ser tu com el rizoma vol ser arbre, tusta a la teua porta, al reclam de les fustes clevillades, a la ferida de la llum, drap que brunyeix, oli que enseua el cuir vell dels costums

(Oh altíssimes branques

ferides d’eucaliptus,

bàlsam d’olivera, llorer)

 

Un cos nu és una pregunta sobre l’arena, i la resposta quan recordes aquell matí d’onatge íntim al recer de la sal, l’espill insistent de l’escuma vora mar, la nostra nuesa veríssima com escletxa per on evadir el vici original de la consciència

(oh romboèdrics quarsos

del litoral, tacte de llum,

fuetejada d’aigua,

cristall de roca)

 

Per uns instants badàrem pasta de sílice i potassi, sentiments de vergonya apresos al temps de la infantesa

 

Cou el vidre el seu dolor profund i la invisible frontera, gravitació esclava, tenebra compacta, i enllà, les veus de tants cors que t’astoren, i els ull esbalaïts de l’albada, i pètals com mans obertes

(oh martell joiós, ascles

vidrenques, goig

intimíssim, pols estel·lar)

 

Trenquem el moll dels ossos i reviu la llum fòssil de l’univers…

Desig i certesa de Whitman

Si poguera retrobar el teu rostre,

el cos d’argila transparent,

fill de Manhattan,

vell i formós Walt Whitman,

i pentinar-te la barba de papallones,

o acaronar-te els muscles gastats per la llum,

o escoltar la bromera de la teua veu,

paraules que ferien la pellorfa

de la veritat ocultada.

 

Si poguera enfonsar la llengua

i llepar-te la nuditat del cor,

bategada invicta d’esperances i auguris,

glatir la lenta renúncia corglaçada,

obrir el pit del riu,

que reflecteix fileres

d’obrers tornant a casa,

l’aigua salvatge que em somou els límits,

cantor de les planures,

gimnosofista dels boscatges.

 

Si poguera obrir-te els ulls d’íntim aiguamoll

i contemplar amb tu

un bri d’herba a l’estiu,

una formiga, un gra de sorra,

una tan insignificant

articulació d’aquestes mans,

i que em camines les derives,

passejador del mar,

Adam a l’eixida del sol,

que m’adreces les oblidades passes

i l’horitzó distant de la lliurança,

l’aventura diürna

de la infinita i dolça llum,

que embolcalla éssers i terra i els despulla

perquè no són culpables.

 

Crec que, invisible, ara ets vora meu

com un hàlit que m’escriu els mots i em designa,

com la determinació que em respira els fracassos,

com un viatge sense caos

ni mort entre la florida dels tactes,

i la reconeixença de les veus,

i els òrgans gloriosos,

més enllà de les solituds

que s’ofeguen de màquines i plany,

i que gemegues i pervius

en cada dona i cada home

que amb el fang es barregen,

i broten en l’herba que estimen,

i engendren els àmbits de llum

mentre, en silenci, les estrelles s’esllavissen

pel foscam de la nit.

Entre envellides parets

En aquesta vella cambra de parets emblanquinades

-irregularitats d’algeps i alguns clevills-

he vist arredonir-se els embarassos de la mare,

l’enduriment del ventre, la tibantor dels pits

(nadons extreien llet blanquíssima

d’aquells mugrons ardents

ofegats totalment en l’eretisme més dolç),

l’estremiment ferotge de la vagina en els auguris,

un goig insubornable i també un goig amarg,

aquella enyorança de l’aigua.

 

Ací

-polsim de calç-

m’admirava la creixença dels germans,

el compassat allargament dels membres,

quin prodigi l’alçada que cada any mesuràvem,

l’enfosquiment sobtat de l’engonal,

la maduresa verge dels genitals, com flors

enlluernades, un enyor de llum.

 

Al pas dels anys

-esquinços de paper pintat-

he contemplat l’envelliment del pare,

matolls que li brostaven al llarg dels braços erms,

abraçat a la pròpia escorça

com aquell que acarona el fullatge esgroguit

de l’arbre que, caducifoli,

va plantar al corral

ara fa tant de temps,

quina enyorança de terra.

 

He vist passar davant de mi

aquesta bellíssima biologia

que mai no he consultat en índexs alfabètics,

i sempre em dic que les parets emblanquinades,

aquestes parets envellides

-allí, la marca quadrangular

d’alguna antiga fotografia-

m’han oferit la vida

sense temences ni enganys,

amb una senzillesa extrema

davant del prodigi,

amb tota la indulgència,

amb tota l’excitació.

 

Antiquíssim bateig

Una aigua famolenca

quan les túniques flonges

arrambades a l’angle més fosc del tepidari

i reflexos dansaires engolien

la nostra ciutadania, talment

un úter, i la cúpula de pedra

i els mosaics relliscosos.

 

Si n’haguérem de fer abstracció

diríem les inexistents reserves

ètiques, però la veracitat

del relat històric estipulava

la nuesa nostra i dels fills,

el líquid que triomfava baptismal,

les proporcions de despull

que el vidre de l’aigua tallava.

 

En emergir, als ulls dúiem llesques de llum.

Simbologia

 

Cos nu

pleniluni d’òpal, rosa dels dotze vents, zodíac de la llum,

màndorla de l’alba, cercle total.

Cos nu

o platja confiada, qui ets, el gra d’arena? l’onada que cobreix

quin avergonyit desfici?

Cos nu

ull frontal, sol invencible, eix de la roda, centre còsmic, unitat.

Cos nu

compassió, estima de qui s’estima, aquesta llum enamorada

de la llum, habitacle de l’amor.

Cos nu

llamp i sageta, arbre arrelat al cel o espasa d’aigua. Humil magrana.

Gimnàs de dòrics capitells

 

I mentre s’exerciten aquests ferrenys atletes,

llurs cossos oliats, l’esforçada suor,

la inflexió acrobàtica dels membres,

la tensió als músculs estreba els tendons,

tan elàstics, a l’ombra dels dòrics capitells,

i s’escolten les ordres de l’instructor, colpegen

contra els murs del gimnàs, les mans que fan

pressió en algun punt precís del contrincant,

nu com ell, una harmoniosa dansa

cisellada a les descarnades mètopes,

notable exemple de modernitat,

progrés de la cultura enfront de la barbàrie,

pràctic, racional, tan útil, si hem de fer

cas del Plató, si bé Tucídides ho veu

de manera més simple, per a ell és una obra

decididament alliberadora,

democràtica, que ens ha pervingut

en bronzes escapçats i sense mans,

però agafem amb coratge el plaer

de sentir-nos tan gimnosperms.

 

[Josep Maria Balbastre: La llum garbellada, Bromera, 2012]