La fràgil arquitectura dels teus gestos

[Sovint veig caracteritzada la producció poètica de Josep Manel Vidal  com a proses poètiques. Ja passava amb l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos, premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura… no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps, tot això confegit  amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i efectes.

Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.

Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!: ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.

Dos símbols, que en el fons s’identifiquen, presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del poeta, “la casa del teu cos”.

Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]

És aquesta serenor insòlita que em recorre, la força que més em despulla, la que dispersa els objectes, les vides, les raons amb les quals he fabricat tot un munt de pretextos. Tot un munt de mentides que em governen i sobre les quals tu has anat teixint el mantell del descrèdit, el plànol abrupte que ha traçat la meua caminada imperfecta, les tortuositats que m’han espatllat l’ànima. Tot perquè jo puga veure, puga albirar el món més enllà del blanc de la desmemòria i el negre de la ceguesa. Has aparegut perquè siga així, per indicar-me el gest que cal per agafar la vida. Aquesta serenor que m’has portat és la força que esgrafia les passes d’un camí del qual mai no pensava fer el trànsit i que ara veig, desitge i cerque. Un camí de vidres i estelles, però també de clarors i promeses. No vull res més. I, alhora, ho vull tot.

[Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, Onada Edicions, 2014]

Metàfora

 
 
Posa, Yahveh, en la meua boca
un sentinella, un vigia a la porta
dels meus llavis.
Salm 138 (137) (sic)*

El cel i la mar espurnegen gavines en la sorra.

Un raig de sol es trenca sobre el mirall de la platja,

i escoltes en la remor profunda del teu cos

el combat entre el temor i el desig.

Dónes vi als records fragmentats.

El temps t’ha anat esvaint l’espai

on queien de goig les teues mirades

—la percepció ja badada de la vida—

i, amb els ulls calmats

per la muda impotència del destí,

has anat aprenent a arrancar-te

l’emprenta apegalosa de la mort

i a estimar la força del cor

expressada amb paraules.

[Maria Carme Arnau: Bastir la mar endins, Brosquil, 2008]

*La referència correcta de l’epígraf és Salm 141 (140), 3 (BVI)

Herències

[D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d’un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.]

A l’altra banda del poema (VI)

D’esquenes a la nit

hem inventat els ponts,

¿de quins colors les aigües

que travessen?

Hem creuat moltes terres

per mirar cap a Orient

i visitar els ocres

de l’eixida del sol,

la ratlla del crepuscle

que recupera el dia

i ens reclama el sentit

original dels mots.

[Àngels Gregori-Teresa Pascual: Herències, Perifèric, 2011]

Llibre d’Aín

[A Llibre d’Aín, Premi Vila de Nules 2010, Josep Lluís Abad posa de manifest l’essència més fonda del quefer poètic: l’estada a la cambra interior, és a dir, la necessària exploració de les entranyes de l’ésser humà-poeta. Aquesta visita al “paisatge interior” és condició inexcusable perquè la tasca poètica fructifique.

El poemari consta de dues parts principals, amb un poema d’obertura i un altre de cloenda, entre les quals s’intercala un tercer text força il·luminador, una exhortació que la poesia personificada dirigeix a un possible “jove poeta” (recordeu Rilke). A la primera part, “Cambra interior”, escoltem un diàleg íntim entre el poeta i la seua “dama del llac” en què, mitjançant una melangiosa i aprofundida introspecció, va perfilant-se la finalitat de la poesia. Ací alguns diran que ja veus, que l’art no té finalitat, que la inutilitat pràctica d’un artefacte és allò que el defineix com a objecte artístic. I açò està molt bé per als manuals sobre teoria de l’art. Però Josep Lluís ja ha traspassat aquesta línia. A la cambra interior del poeta, en aquell “paradís trèmul del silenci que ningú no visita” excepte ell mateix, on batega la “tinta roja” de la sang que s’escriurà, la poesia (l’art) acompleix una finalitat molt concreta: lluitar a mort contra “l’astuta rabosa del temps”. L’ésser humà és un “nàufrag” (acompanyat pels eixos metafòrics de l’oblit i la foscor), però el poeta és capaç de redimir-lo amb “les vives lletres mudes” que copsen “la imperceptible vida de les coses”.

La segona part, “Una altra naturalesa”, és una aplicació pràctica d’aquesta poètica. Els textos  són petits receptacles on el poeta  emmagatzema  el perfum que el record  i el temps han destil·lat. Aquests  records estan associats a persones que han deixat petja en transitar per la vida de l’autor. Hi predomina la visió d’una natura domèstica, propera a l’ésser humà, habitada i habitable; una natura més pròpia d’hort que de boscatge (en contrast amb la imatge del bosc, que és una constant al llarg del poemari). En ocasions, aquesta naturalesa  s’idealitza, com si hom volguera revisitar un cert paisatge noucentista (“Madur el fruit, tancat i ferm d’amor / Nasreen el cull i canta agraïments / a l’arbre dolç”).

Dues ratlles de color traspassen el recull d’una banda a l’altra i en relliguen els fragments: l’aurora, o el contrast entre la foscor i la llum; i el progressiu ensenyoriment del blau des del “blau tan gris” inicial fins a la “blava línia inextingible” del final.]

UN PETIT BOSC PER A GRACIEL·LA

Febrer se’m representa líquid,

amb banderes d’una llum pàl·lida

i arbres, de cristall,

transparents,

com els pulcres llibres que em traus…

No se t’extravien paraules,

ni molsa verge entre les mans

amb què m’ofrenes veus i mons.

Sobre el taulell,

líquens quiets

pinten aquesta primavera,

i mentre esclaten hemièdrics

els jardins breus de la mirada,

l’hivern s’escapa..

Uns grocs ocells

debanen muts

un dolç adéu.

[Josep Lluís Abad, Llibre d’Aín, Ajuntament de Nules, 2011]

Quadern de sal

[Carles Mulet és un autor que no ha treballat amb assiduïtat o insistència el gènere poètic. És més conegut per l’obra en prosa, mentre que els seus poemes s’han fet pregar, o els ha destil·lat molt a poc a poc. Ara, però, aquesta destil·lació lenta ens ofereix un licor d’alt voltatge líric. Quadern de sal és un poemari breu alhora que intens, característiques, d’altra banda, marca de la casa de la Col·lecció Razef. El licor del poemari és fort. Podríem identificar-lo com a absenta, per l’alta graduació d’aquesta beguda espirituosa i perquè l’absència és l’origen del cant poètic que comentem (passeu-me la incongruència morfològica). En efecte, la veu poètica lamenta amb amargor l’absència de l’estimada. En ocasions aquest lament té un regust enyoradís, el poeta evoca el goig de la vivència compartida, els moments d’exaltació i joia (“Oh esca dolça i fugissera / l’eternitat / ja fou veure’t”). Altres moments, però, la tonalitat és més ombrívola, més dolorosa o desesperada (“I ara els dits balbs de l’enyor graten /la crosta negra de l’hivern”; “On és la mort sinó en la teva absència?”). Finalment, la veu expressa la maduració dolorosa de l’acceptació d’una realitat que s’imposa absoluta i contra la qual no pot res la revolta (“i ara he d’aprendre a perdre’t com un vell o poeta”; “És l’hora de desprendre’s, d’acceptar la metzina / ara em ret, ja davallo al secret del silenci.”)

Els dos antics amants se situen en dos pols o àmbits oposats. D’una banda, l’espai de l’estimada és la llum, l’aire lliure, el vol. És aquest gest exaltat, aquesta naturalesa de goig la que és objecte d’evocació (“Sentir-la que s’enlaira, i sobrevola / centellejant la nit”; “si tornes mai seràs la flor”; “i a la carn tan gojosa com t’atenyia a l’alba”). Per contra, la veu poètica habita un espai fosc, clos; pertany a la terra, que li fa de tomba, atés que l’absència de l’estimada és la seua mort. Per això el cant sorgeix des dels túnels del ferrocarril subterrani, com un De profundis (“Del fons de les tenebres t’adreço el darrer crit”), extraviat en el laberint de les vies. La imatge dels túnels i de les vies s’assimila als budells de la terra que, d’alguna manera, devora la carn morta del poeta; o al ventre de la balena, monstre primigeni de la destrucció. Ara bé, contràriament a la balena bíblica, que acaba retornant la seua presa a terra ferma, el Jonàs de Quadern de sal se sap en un camí sense retorn, en via morta, i al pol oposat de qualsevol mitologia regeneracionista: la seua mirada s’emmarca, de principi a fi, en el rutinari espai d’una tassa de café i un solatge sense auguris (“em bec l’últim glop del cafè / i n’escodrinyo el fosc solatge”; “L’últim glop de cafè la mort al fosc solatge”).

A continuació podeu xarrupar una mica d’aquest café amb sal.]

Així, només un deix prim de saliva,

miol que es cabdella al llençol de l’alba,

i refilet de l’au amagadissa

–un bri que refà el tast de la besada.

Deliri fosc, lluerna fugitiva!

L’avenç de la llum desfà l’escuma

del somni, l’estam dolç de la nuesa

–i cau l’oblit, el buit de la mar calma.

Només l’ombra callada de la fúria:

un llaüt que s’esmuny, enllà en l’obscur

–l’escorrim d’aquell cos lluent i esquiu–,

que fou vol entre mans, mormol de sènia.

[Carles Mulet: Quadern de sal, Edicions 96, 2011]

Les dents de la pluja

[Al final de la cèlebre antinovel·la Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino compendia en un enunciat l’eix central de la literatura. La frase, de regust borgià (de Borges, no de Borja) diu: “El sentit últim a què remeten tots els relats té dues cares: la continuïtat de la vida, la inevitabilitat de la mort.” Aquests dues cares (que suposem formant part de la mateixa moneda) adquireixen un matís en absolut lleuger a penes canviant-ne l’ordre.

Les dents de la pluja (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2010) és un adolorit cant travessat per la constatació de la mort, la qual es fa present a l’escenari de la vida recoberta amb diverses màscares: rutina, patiment, menyspreu, treball esclau, desesperança, fracàs, tortura. La veu poètica es lamenta des d’un sentiment profund de soledat i abandonament, com un infant que creix sense que ningú tinga temps per a estimar-lo i sense ni un bes que l’espere. El tall, l’acte de tallar, l’instrument tallant són les metàfores d’aquest dolor: “la rella” sobre la terra glaçada; “el temps” que “llisca damunt la carn amb un bisturí; “grops amargs que m’agullonen l’ànsia”; “acer esmolat, badant de dalt a baix artèries i venes”.

Però a l’altra cara de Les dents de la pluja (poemari tret a la llum fa poc per Bromera) assistim també a la tasca de la vida que s’obri pas, que s’obstina a continuar enmig de la desfeta. La veu entona el rebrot de l’esperança, la maduració vital i la superació de les mancances. El treball a la vinya és ingrat, però els fruits verolen. “A poc a poc hem pres cos i plaça, / construïm ponts i franquegem muralles”. “Només recordo l’infinit plaer de vèncer el dolor”. Tal com la missió dels ponts és unir vores separades, així també el fil i l’agulla. La metàfora costurera funciona com a contrapunt oportú del bisturí. La labor reparadora s’efectua sovint en plural o respecte d’algú altre amb qui la veu entra en relació per defugir la soledat primera: “cosíem la vida”; “vaig cosint la meva supervivència / a vostres ganes de ser bells”; “Us prenc embastats a les entranyes”; “voldré estirar els fils fluixos de les nostres vides”.

A Les dents de la pluja (Nati Soler, Llorenç del Penedès, 1959), l’aigua que plou mossega, és clar. Però aquest mos és cauteritzador, com quan “afegim mel a les esquerdes”. La tensió  a què es veu sotmesa la paraula poètica (si vol ser-ho) esdevé el paradigma de les tensions vitals que els versos miren de compartir amb nosaltres. Així, la poeta “acull la benedicció de la pluja”, rescabala “el sentit de tots els mots ploguts en mi” i transita per la frontera tallant però permeable de la vida i la mort, contingudes una en l’altra, a la recerca del sentit necessari: “I si la vida i l’amor fos això: / estimar i morir sense sentit?” Només l’arrelament de la veu en aquest territori enllotat i erm fa possible la visió contradictòria però serena de la mort de l’alba: “Quin estrany privilegi / veure morir l’alba / sense intentar deturar-la.” Heus ací la consciència del lligam a la natura, l’acceptació del ritme del món i de la vida.

A Les dents de la pluja la poesia mossega, la poeta és fruita madura.]

AL POEMA

Estiro les hores, flàccides,
per aplicar-les com una junta nova
contra el galze del recipient estanc,
inalterable, metàl·lic, del qual he decidit,
des de la compassió, disfressar-me.
Serà tan convincent el baluard
que les tempestes no gosaran
escolar-se’m dins el ventre, lluent i fred,
com les vísceres llençades
del senglar esquarterat, mans al cel.
Tindré tan ben ensinistrada la passió
que em lliscarà com aigua ploguda
pel caire polit del metall.
Però sé que se’m dissoldrà l’ànima
rere el desig, foll, de llepar, inexperta,
cadascun dels teus mots, quan s’emmirallin
com una lluna àuria, en el meu cos de plata.

[Nati Soler Alcaide: Les dents de la pluja, Bromera, 2011]

El teu nom és un ésser viu

[Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L’hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L’opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d’alta qualitat estètica. També n’hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapelables, brutals.

Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l’editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dóna com a resultat uns poemes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l’experiència dispara des dels fulls enquadernats.

Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d’estilístic. S’hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l’amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l’enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d’acomplir les expectatives pròpies i les d’altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d’un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L’amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d’un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l’erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L’amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot (“A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l’exercici inevitable del viure.”) L’amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l’altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.

Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L’aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d’un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l’aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l’aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d’expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: “aigualint els dies”, “l’ànim liquat”, “tristesa líquida”, “ànima líquida”, “la veu se’m va liquant”, “la nostra trobada líquida”, “les aigües somortes del meu ànim”, “vessar … pel barranc de les tristeses”. En definitiva, un “naufragi” generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns “ulls oceànics”, unes “besades humides” o “la humitat dels boscos de l’esperança”. Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]

Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:

1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.

2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:

– Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.

– El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.

– Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.

– Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

Feu-ne un breu tast amb aquesta mostra d’angoixa metapoètica:

INSPIRACIÓ

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…”.

[Josep Manel Vidal: El teu nom és un ésser viu, Germania, 2011]