O corpo

Imatge

O corpo

Anuncis

L’estiu del tonight, tonight

[Un viatge d’estiu a Mallorca, com tants que se n’han fet, i alhora totalment diferent, nou de trinca, la descoberta del paradís. És la proposta de Laia Martínez (Berga, 1984) en el seu segon poemari, en què projecta a la pantalla dels nostres ulls les diapositives d’una estada a l’illa. Ara bé, amb l’avanç de la projecció, observem com aquest lloc mercantilitzat, espremut, arruïnat, va transformant-se en una illa interior, un paradís o refugi on la veu lírica voldria restar per sempre. Després del llarg viatge, ha arribat per fi a la seua Ítaca.

En una seqüència de poemes sense talls ni seccions, acompanyem la poetessa en l’arribada, amb “l’olor de pomada” que presagia la meravella i augura el gaudi. La recerca del lloc ideal és àrdua, amb desorientacions i l’estranyament de sentir-se foraster a casa (“El seu mapa no m’ha donat més temps.”) Però Ítaca existeix, amb els seus colors, els arbres, el sol, la llum. També amb el detall, la vivència concreta, personal i instranferible, desestandarditzada, que convertirà aquest espai de fullet en un espai únic (“Un lliri esclata a s’horabaixa / i se’m capgiren els dies.”)

L’amor, el sexe, la sensualitat seran les notes musicals que defineixen aquest paradís, interpretades a compàs de la mar, l’arena, el sol, l’aire, el pi, la quietud: una natura primordial redescoberta (“Dues libèl·lules copulen / als límits del meu cos nu”), compartida i enfrontada a la destrucció del consumisme, com molt encertadament manifesta la imatge del lilàs contra el pneumàtic, el plàstic, el vidre.

Aquest periple iniciàtic acaba, però, amb l’obligació del retorn. La protagonista s’acara a una antiítaca, a un “buit d’escala”, que ja no desitja tornar a habitar, i en el moment just de la partida es confessa a ella mateixa la transformació experimentada. Sap, com també saben les ones, que d’alguna manera hi romandrà.

Els poemes tendeixen a la brevetat, a la concentració de l’experiència en unes poques paraules, a la senzillesa en la dicció. El vers lliure combina amb el poema en prosa, algun joc tipogràfic i la disposició del text sobre el full.  Hom revisita el cal·ligrama. Aquest aprofitament dels recursos visuals s’adiu amb un poemari marcat per la visió (“He vist selves dins la mar”), però que també sap expressar el gaudi amb tots els sentits: “Grumers llepant-me les mames”; “renou de rocs”; “respiro fons l’atxim de sal”). Un convit a l’obertura dels sentits, externs i interns, en aquesta estació d’arrels mediterrànies.]

 

Foto: Josep Maria Alegre

El sol escorxa cels de juliol

[com una taronja espremuda]

contra el meu sexe

 

 

 

 

A punt de partir

que no vull

i perquè vull

-canta n’Ovidi

em quedo aquí.

Et beso l’ull:

-“M’ensenyaràs a dir t‘estim?”

 

 

[L’estiu del tonight, tonight; El Gall Editor, 2011]

Un lloc a l’ombra per arribar a la llum

[Amb Un lloc a l’ombra M. Rosa Font (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1957) ha guanyat el premi Carles Riba 2010. Aquest és un poemari bastit amb elements senzills, quotidians i comprensibles que, traspassats per un lirisme d’alt voltatge, adquireixen una pregona càrrega simbòlica en l’intent de revelar allò essencial on només el despullament del llenguatge poètic de vegades arriba. La veu, enfrontada al mutisme de la pròpia incapacitat expressiva, viu (o malviu) tancada en el cos, o casa, o urna. Però des d’aquest cos, escoltant-ne els batecs profunds, es construeix la paraula capaç de travessar el vidre i passar a l’altra banda de la pròpia finestra, no per trobar-se amb el món exterior, sinó per trobar-se amb l’expressió de l’indicible, més enllà dels límits del llenguatge.

Diversos símbols acompanyen aquest trànsit. De primer, l’ombra, alhora refugi i mort, i la llum, triomf i vida, però també mitjà  per a la vida. Hom ha d’endinsar-se a l’ombra, la nit, el dolor, la mort, i des d’allí, amb l’acció pròpia, il·luminar per trobar la llum. Després, el silenci, perquè justament a través del silenci, aliant-s’hi, no combatent-lo, hom arriba a la veu. També la pedra o terra (el cos), que resisteix el temps i el fred per finalment florir. El foc (o la llum), que desfà el glaç encobridor de la veu. El vent (o la mort) sobre el paisatge inhòspit, sobre la ferida del cos d’on rajarà el poema, un vent que es tornarà música. Els ulls i la mirada. I l’aigua.

El poemari consta de quatre seccions de cap manera desconnectades. Al contrari, trobarem constants fils que relliguen elements d’ací i d’allà, anades i tornades, ponts, ecos, remissions, els cicles de la llum i l’ombra, del riu i l’aigua, del temps que passa, de la vida i la mort, del silenci i la veu, que tornen i retornen. A la primera secció, Terra de nit, predomina la negativitat de l’ombra i el fred. Però el cos ferit resisteix en la nit i avança (“És molt senzill: / respirar i caminar”) fins a enlairar-se sobre l’univers. A la segona secció, Plaça d’en Caramany, hi ha una mirada a la vida. Ara el cos és un espai de trobada: amb l’amor, la infantesa. La nit s’il·lumina i el color és el criteri del món. Però hi ha també el pas del temps i la intuïció de la mort, la mirada inútil. Aquest desencís enllaça amb la secció següent, Dinou retrats i un autoretrat, dominada per la mirada (la llum), que engendra i crea. S’hi produeix la trobada amb el llenguatge, el cos comença a parlar. Això no obstant, també s’afua la consciència de la circularitat, dels cicles: en cada inici hi ha inscrit el seu final. Per això la llum ara és “llum cega”, la mort i l’ombra assetgen de nou en forma de falcó que vola “rere el vidre” de la casa. Amb tot, la mort (desert) també dóna pas ací a la vida (oasi). Aquesta vida esclata a la darrera secció, de títol ben significatiu, Vora el riu: la vida que naix de l’aigua. La pedra, que ha resistit sota el glaç, floreix. Malgrat el títol aquàtic, la simbologia que hi predomina és la del foc i la llum. És el foc qui ha desfet el glaç i la llum qui ha permés la florida. I qui florirà finalment és la paraula, la veu, que no solament arriba a la llum, sinó que dóna sentit a l’ombra. En efecte, la recerca poètica enmig del goig i del dolor vitals anima el cos (la casa), i també anima la mort (el gran silenci).]

Podeu llegir més comentaris sobre aquest llibre als enllaços següents: sies.tv ; elpais.com ; elpunt.cat

Autoretrat

2

Els límits tracen el paisatge del meu cos: el límit del meu temps, el límit de l’espai que construeixo dins d’aquesta urna fràgil.

I sóc els límits del meu cos. El meu cos sense peus, assegut a la línia dels músculs, mentre provo d’obrir la porta d’aquesta urna.

Els límits del meu cos cargolant-se dins l’ombra. Els límits del meu cos sense ossos, sense músculs, fet aigua que s’escola per l’escletxa de l’urna d’aquest món.

Els límits del paisatge del meu cos, el límit del meu temps, el límit de l’espai  que he construït sobre el paisatge del meu cos. Mentre vola un falcó rere el vidre.

[Un lloc a l’ombra, Proa, 2011]

Poemes d’amor. Antologia

[La selecció de poemes reunits en aquesta antologia, amb el denominador comú de la temàtica amorosa, mostra una poetessa de dicció senzilla i autèntica, sense impostures i sense retòriques buides. Els versos de Montserrat Abelló fugen tant de la concentració conceptual i la metàfora alambinada, com del verbalisme narratiu i el llenguatge prosaic. Prefereixen jugar en un terme mitjà en què uns recursos refrenats o continguts expressen amb suficiència i claredat el sentiment, l’anècdota o la intuïció. Per això no hi trobarem malabarismes lírics o mètrics, ni tampoc excursions a la recerca d’aquell mot perdut en algun diccionari polsós.

D’acord amb la prologuista, Vinyet Panyella, el sentiment amorós d’Abelló es corporalitza, busca l’altre i, finalment, es fa escriptura (és a dir, es poetitza). I a mesura que passen els anys, la veu poètica s’expressa amb major dramatisme, la tensió lírica s’intensifica (Descric tot / el meu desconsol / immers en la pregonesa / de la teva mirada.) en una lluita oberta contra “els plecs profunds del temps”.]

M’he despullat del tot,

he llençat els meus joiells,

les meves robes. Ara camino nua

dins del meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls,

les vostres dents, les vostres mans

ben netes, les ungles ben tallades

sense cap clivella, i el cervell

on creixen pensaments i idees

dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla.

Cada cop, cada fissura us diu

tot el que sóc i he estat.

Us miro…

El meu amor és dens i

els somriures se m’escapen

de la boca i cauen

dibuixant cercles sobre rostres,

que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà

d’aquesta línia que s’escampa,

des d’uns llavis que volen estimar

i no saben altra cosa.

[De Foc a les mans, 1990; reproduït dins Poemes d’amor. Antologia, Denes, 2010]

Esfera [Una antologia]

[Ha estat tot un descobriment la poesia d’Orides Fontela. D’una aparent simplicitat, quasi infantil, am una sintaxi en ocasions prelingüística, encara per fer, antropològicament primitiva, però densa, de múltiples lectures, enigmàtica, interrogativa, una invitació al misteri, una indagació: “Mai més no serà la mateixa / la nostra atmosfera / perquè sostenim el vol / que ens sosté.” Malgrat el títol de l’antologia, aquesta poesia conté racons, passadissos laberíntics de sentits, angles tallants, obertures. El material de les imatges és elemental, bàsic, és a dir, essencial: l’aigua, l’ocell, la pedra, el cos, la sang, la llum, el temps, la paraula, el silenci, la foscor: “La terra molt / avall. / Molt avall l’olor / de la sang.” Una recerca sobre l’ésser, el coneixement, el jo, l’inconegut, l’autenticitat i, a poc a poc, amb aproximacions tangencials, sense posar-hi cap nom, la mort. O l’infinit absolut.]

 

NUESA

Nuesa. El

cos

dens amargament

impur.

 

Nuesa. La

febre

la totalitat

informe.

 

Nuesa fins

al duramen

el crit les escombraries

l’innoble.

 

Nuesa

fins a l’os

fins a la impossible

veritat.

 

Imatge: Gerhard Lentink

SANT SEBASTIÀ

Les sagetes

–crues– en el cos

les sagetes

en la fresca sang

les sagetes

en la nuesa jove

les sagetes

–fermes– confirmant

la carn.

 

Traducció: Joan Navarro

[Esfera [Una antologia], 3 i 4, 2010]

Marlí: metamorfosi cap a on

[Al poemari Marlí (teixit fi de tul, com l’ala de papallona) Jacint Sala versifica admirablement la condició. Però abans que de la condició humana s’hi tracta, més aviat, de la condició del poeta. A la primera part, presidida per l’eruga, els poemes visiten la infantesa, la joventut, l’aprenentatge, les descobertes. Hi ha les anècdotes personals, però també el “grapat de pors a les butxaques” de tothom. L’eruga és el passat. O el record del passat. La segona part, la crisàlide, deixa de banda el to narratiu i intensifica la introspecció. És més simbolista. El poeta invita a l’acció vital: “T’hauràs de despullar / de tota la pell morta”, atés que l’únic que posseïm és aquest present, com una sala d’espera. A la darrera part, àmbit de la papallona, hi ha l’eclosió una vegada conclosa la metamorfosi vital. Però sobta la presència de la mort, que és vista com “l’única / bellesa necessària / per poder néixer.” Hom intueix que la crisàlide naix a un futur incert, o millor, ignot, misteri, cel o infern però, d’alguna manera, etern.

La crisàlide del poeta recorda, retalla, devora el seu temps d’eruga. Com a únic futur té les paraules. Aquestes són la seua feble papallona de marlí.

El poema que reproduïm té la música del ritme accentual, no massa sovintejat a hores d’ara entre els nostres poetes. Llegiu-lo en veu alta i assaboriu la cadència majestuosa de l’anapest.]

PLATJA DE NIT

Tot el temps és aquí, cabussat en la pròpia escomesa

d’avançar-se al demà i retallar la memòria d’ahir.

Una mar ple d’abismes foscants ha engolit un cel d’ambre

i ha deixat sobre el llenç de la nit una brusca de plom.

És manyaga l’onada que arriba sense aire a la sorra

i ens recita a peu nu meravelles de nàufrags llunyans.

Ni una vela vindica l’aplom d’aquest mar impassible,

ni cap rem no ens acuita a esbandir la certesa d’on som.

No és sorral de raons ni de seny: que el moment no comporta

ser en el mapa d’enlloc ni en l’instant apressat de ningú.

Tot és pur com un dolmen ben nu que no sap d’on venia

i ara és límit i extrem d’un silenci que guarda els desperts.

L’abraçada s’enfonsa en el cos: no li calen paraules;

per entendre el miracle de ser n’hi ha prou a callar.

Tot el temps és aquí: ni la mar, ni el silenci, ni l’hora,

no han pogut traduir l’esplendent cerimònia del cos.

Qui constel·la en els ulls la passió de marlí i la certesa,

és només aquest poc de no res que ni ens cal en ser aquí.

[Marlí, 3 i 4, 2010]