Herències

[D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d’un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.]

A l’altra banda del poema (VI)

D’esquenes a la nit

hem inventat els ponts,

¿de quins colors les aigües

que travessen?

Hem creuat moltes terres

per mirar cap a Orient

i visitar els ocres

de l’eixida del sol,

la ratlla del crepuscle

que recupera el dia

i ens reclama el sentit

original dels mots.

[Àngels Gregori-Teresa Pascual: Herències, Perifèric, 2011]

Anuncis

Viatge d’anada i tornada

[El poemari que ressenyem proposa un viatge. Atés que parlem de poesia, hauríem de sospitar que aquest és un viatge interior, d’alguna manera. Poesia de viatges reals, de descripció o evocació de paisatges o llocs visitats, n’hi ha i és just que n’hi haja. Em vénen ara a la ment els itineraris mediterranis de Josep Piera, per exemple. Però pense que el llibre d’Àngels Gregori  pertany al primer grup, malgrat les ressonàncies excursionistes que pot provocar en el lector una ciutat com New York o un transport com la bicicleta.

Amb New York, Nabokov & Bicicletes, la poetessa d’Oliva obtingué el Premi Alfons el Magnànim 2010. És aquest un poemari accessible, no gens hermètic ni experimentalista, de retòrica controlada. En ocasions pot semblar, fns i tot, antiretòric. Però, d’un lirisme corprenedor, a les seues pàgines hi ha una sàvia expressió de sentiments, dits de manera diàfana i senzilla, sense empalagar i fent allò que cal fer: poesia.

El llibre es divideix en tres parts, la denominació de les quals no coincideix, però, amb els tres substantius del títol principal. Parla, memòria fa referència a l’autobiografia de Nabokov. Aquesta primera part té un marcat caràcter elegíac davant la pèrdua de la memòria provocada pel pas del temps. Apareix ací la metàfora de la bicicleta vella, rovellada. Existeix, la tenim a mà, però resulta inservible per a viatjar. També els records, o millor, les persones, estan ací, a la vora, amb nosaltres, però alguna mena de distància impedeix ja la comunicació.

Per contra, la segona part, Cafè Vienès, és l’espai de la trobada, de la comunicació íntima i propera, de la confessió. També de l’autoconfessió expressada literàriament, on s’aboca sense vergonya el propi dolor (“La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos / com se’ns omplen de llàgrimes els ulls”).

A la darrera part, New York, New York, es manifesta un allunyament o un estranyament de la realitat. La veu lírica pren distància per adonar-se’n del valor d’allò que ha deixat arrere. I d’ací, la voluntat de retorn i de prendre allò que ha comprés es perd sense remei (“És fàcil dir-te adéu si allunyar-me de tu / vol dir apropar-me als meus.”) La vida, massa vegades ja, ha estat comparada a un viatge. Però és sempre un viatge d’anada i tornada. Malgrat els anys i allò que se’n va i es perd, hi ha la voluntat de mantenir-se fidel a uns orígens, a unes persones, a un amor que hom desitja retrobar. La memòria, tal com expressa el darrer poema, no és un exercici intel·lectual ni una facultat de la ment. És un acte de voluntat.]

 VOLPE D’AMORE (fragment)

Ara que ens hem acabat les ampolles

i encara queda la taula parada

com si fos el final d’una festa

on els convidats no hi són,

voldria parlar-te dels meus silencis.

Deixar tot el que fins ara t’he anat contant

per tal de no haver d’explicar-te res.

Perquè l’amor, a voltes, és com posar

els errors en fila i dir: mira, tots aquests són meus,

he fet això i he fet allò. Però de què em serviria?

Voldria parlar-te dels meus silencis,

d’alguns de ben llargs que potser ja coneixes,

perquè explicar-te’ls és com anar despullant-me

i veure que al fons de tot la pell crema les venes.

(…/…)

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos

com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,

com se’ns omplen de pols les sandàlies,

com omplim ara aquestes copes per poder seguir vivint.

Però hi havia un piano que sonava

al fons del hall d’aquell hotel,

i érem a Sorrento, a Verona, a Dublín,

mentre ens parlàvem de cadascun dels antics dolors

i dels nostres dies que  caminen, discrets,

pels contorns de les agulles d’un rellotge.

 

Ara sé que tots tenim un fred i un dolor a dins.

Només cal posar-li un nom. Tu el meu ja el saps.

I ara que te’l conte,

després de tantes hores de conversa,

és com si només per aquesta nit,

per explicar-te’l,

per mirar-te com m’escoltes,

per veure’t mirar-me,

hagués valgut la pena viure’l.

[New York, Nabokov & Bicicletes, Bromera, 2010]