Quadern de sal

[Carles Mulet és un autor que no ha treballat amb assiduïtat o insistència el gènere poètic. És més conegut per l’obra en prosa, mentre que els seus poemes s’han fet pregar, o els ha destil·lat molt a poc a poc. Ara, però, aquesta destil·lació lenta ens ofereix un licor d’alt voltatge líric. Quadern de sal és un poemari breu alhora que intens, característiques, d’altra banda, marca de la casa de la Col·lecció Razef. El licor del poemari és fort. Podríem identificar-lo com a absenta, per l’alta graduació d’aquesta beguda espirituosa i perquè l’absència és l’origen del cant poètic que comentem (passeu-me la incongruència morfològica). En efecte, la veu poètica lamenta amb amargor l’absència de l’estimada. En ocasions aquest lament té un regust enyoradís, el poeta evoca el goig de la vivència compartida, els moments d’exaltació i joia (“Oh esca dolça i fugissera / l’eternitat / ja fou veure’t”). Altres moments, però, la tonalitat és més ombrívola, més dolorosa o desesperada (“I ara els dits balbs de l’enyor graten /la crosta negra de l’hivern”; “On és la mort sinó en la teva absència?”). Finalment, la veu expressa la maduració dolorosa de l’acceptació d’una realitat que s’imposa absoluta i contra la qual no pot res la revolta (“i ara he d’aprendre a perdre’t com un vell o poeta”; “És l’hora de desprendre’s, d’acceptar la metzina / ara em ret, ja davallo al secret del silenci.”)

Els dos antics amants se situen en dos pols o àmbits oposats. D’una banda, l’espai de l’estimada és la llum, l’aire lliure, el vol. És aquest gest exaltat, aquesta naturalesa de goig la que és objecte d’evocació (“Sentir-la que s’enlaira, i sobrevola / centellejant la nit”; “si tornes mai seràs la flor”; “i a la carn tan gojosa com t’atenyia a l’alba”). Per contra, la veu poètica habita un espai fosc, clos; pertany a la terra, que li fa de tomba, atés que l’absència de l’estimada és la seua mort. Per això el cant sorgeix des dels túnels del ferrocarril subterrani, com un De profundis (“Del fons de les tenebres t’adreço el darrer crit”), extraviat en el laberint de les vies. La imatge dels túnels i de les vies s’assimila als budells de la terra que, d’alguna manera, devora la carn morta del poeta; o al ventre de la balena, monstre primigeni de la destrucció. Ara bé, contràriament a la balena bíblica, que acaba retornant la seua presa a terra ferma, el Jonàs de Quadern de sal se sap en un camí sense retorn, en via morta, i al pol oposat de qualsevol mitologia regeneracionista: la seua mirada s’emmarca, de principi a fi, en el rutinari espai d’una tassa de café i un solatge sense auguris (“em bec l’últim glop del cafè / i n’escodrinyo el fosc solatge”; “L’últim glop de cafè la mort al fosc solatge”).

A continuació podeu xarrupar una mica d’aquest café amb sal.]

Així, només un deix prim de saliva,

miol que es cabdella al llençol de l’alba,

i refilet de l’au amagadissa

–un bri que refà el tast de la besada.

Deliri fosc, lluerna fugitiva!

L’avenç de la llum desfà l’escuma

del somni, l’estam dolç de la nuesa

–i cau l’oblit, el buit de la mar calma.

Només l’ombra callada de la fúria:

un llaüt que s’esmuny, enllà en l’obscur

–l’escorrim d’aquell cos lluent i esquiu–,

que fou vol entre mans, mormol de sènia.

[Carles Mulet: Quadern de sal, Edicions 96, 2011]