L’Obra poètica de Felícia Fuster (i 3)

[La tercera etapa de la poètica fusteriana s’inicia amb Versió original (1996), llibre en què comencen a quallar les indagacions formals apuntades en etapes anteriors. A partir d’ara la puntuació desapareix totalment i és substituïda per l’espaiat i la majúscula. El poemari consta de 35 poemes en un sol bloc de lectura seguida, a la manera de I encara, tal com ja hem comentat en el post 1. Els textos s’encadenen gràcies al to declaratiu en primera persona i a la referència a l’Amic i l’Amat, que funciona com a tornada. La sintaxi es torna ambigua, de vegades fins i tot truncada (Aquest desfici / avui no em ve ni d’Amic ni); (per l’Amic / Ni per). Els temes: la guerra, la mort, el caïnisme de l’ésser humà. Davant l’espectacle de “tanta terra trasbalsada”, la veu poètica es troba impotent i culpable alhora (És que ens vestim amb la tebior / dels mots / amb el gust que ens en queda quan deserten); però, això no obstant, l’esperança no l’abandona mai (lliures del cercle rovellat / amb una nova argila / de celístia).

A Sorra de temps absent ( 1998) s’accentuen els aspectes de caire avantguardista: tornen els poemes de tendència cal·ligramàtica, la distribució del text en l’espai guanya en importància, hom fa un ús poètic del llenguatge científic (Sé que la nit / CH1 – CH2 – CH3 –        vella        Carbó / acabarà fòssil d’espasmes); (Qui em podrà dir /amb Carboni 14         els / anys              els mil·lennis               que / m’hauran estès             en cant d’onada). El pas del temps i l’activitat vital (també l’activitat poètica) han deixat la seua petja, hom ha fet un cert recorregut, però el futur és incert (Al palmell nu de la mà oberta / el silenci que tot s’ho sap endur / avall / dins la buidor que ve / vestida d’ombres ). S’albira la soledat i el silenci, hom accepta la finitud. Però la poeta no es dóna per vençuda (Voldria / tot i sentir cent becs              arran de fetge / jugar-m’ho tot).

Postals no escrites (2001) tanca, de moment, el treball poètic de F. Fuster. Si en el poemari anterior predominava la introspecció, ara la mirada es gira cap enfora, es torna més paisatgística i, també, més reposada. El haikú convida a la relectura, a la meditació, a un procés lent d’identificació o descobriment. Els textos descriuen visions momentànies del món exterior, tant de la naturalesa (Nit gran      La taula / per assaborir estrelles / La boca closa), com de l’activitat humana (Teatre     Foscos / ressuscitats     Cos     Vides / I déus      Ens tornen), que la poeta descobreix en un viatge pel Japó. No obstant això, els textos també s’endinsen en visions més existencials, personals i, també, més crìptiques (Escurçó     escurça’ns / l’infern ratllat     del viure / sota una llosa); (Instant     Amb corda / tensa     véns sol     ens lligues / l’Atzar del néixer). Per damunt d’alguns poemes plana un pessimisme vital insuperable, però sempre en tensió amb el desig, l’amor i l’expressió (Tinta     Veu Kanji /Majúscula     esclatada / Muralla     oberta). El volum editat per Proa es completa amb un pròleg a càrrec de Lluïsa Julià i els pròlegs o epílegs que acompanyaven la publicació d’alguns dels seus poemaris. Més informació sobre Felícia Fuster ací i ací.]

Del recull Sorra de temps absent

 

EL VERB     EL VENT

 

El Temps

El Vent        La Sorra

El Verb

 

Acció        Damunt del verb camino

Esborro amb vent la roca Sàfica

des d’on es feia el salt profund

 

Ocells remots s’enfilen pels meus braços

notes de l’aire en clau de sol

 

Amb veu amb vent el cant s’aixeca

Amb sorra i verb la pàgina        Amb verb

 

Amb Verb       Amb Vent

 

El Vent regira

I qui sap qui       amb Verb

ho gira tot

[Dins Obra poètica, Proa, 2010]

L’Obra poètica de Felícia Fuster (2)

[El viatge al Japó l’any 1985 posa F. Fuster en contacte amb la literatura japonesa. Açò tindrà diverses conseqüències en la seua obra. La primera, però no la més important, serà la traducció d’una antologia amb el títol de Poesia japonesa contemporània (1988), que comentem ara seguint un criteri cronològic, però que en el volum de Proa apareix situada al final. En l’antologia hom fa una selecció de poetes i poetesses del segle XX japonés. Aquests autors han descobert la poesia occidental i s’hi han deixat influir; per tant, la mostra ofereix unes propostes molt diferents a les tradicionals de la tanka i l’haikú. Encara que mantenen la sensibilitat envers la natura i el misticisme, els nous poetes japonesos tracten temes com el sentiment personal, l’experiència de la guerra o la condició femenina, alhora que duen a terme una experimentació sobre el llenguatge a partir de l’influx de les avantguardes clàssiques, sobretot del surrealisme. El recull es completa amb unes notes que ajuden a situar cronològicament i estilística els autors antologats.]

EL CANT DEL SOLDAT (fragment)

…/…

Jo, que no crec en la victòria…

durant molt de temps somniava en aquest desert. És

un indret on ni el desesper ni l’esperança no troben recer,

un indret massa remot perquè el futur i el passat

hi rodin, un indret on no es veu ni tan sols l’ombra del llop,

un indret allunyat de totes les capitals, que no es troba en cap mapa.

A l’ànima que es dirigeix cap al desert immens

…com li seria possible de creure en la desfeta?

Oh, soldats que dins del vent colrat i sec,

us porteu a la boca la cantimplora buida

i beveu l’aigua de la vida desapareguda,

ja no us caldrà reduir a cendra els pobles tossuts

ni, en indrets remots o a la costa, matar la gent.

Acabada la sega de la mort, també ho és la vostra missió,

aneu-vos-en a esborrar el vostre gran migdia.

Oh, soldats que, ja fantasmes, erreu al vespre, quan el vent bufa

amuntegant els ossos batuts fins a ser blancs de ràfegues i pluja.

Per aquí, per allà, del cel obscur on vosaltres no sou,

les nous anònimes, més dures que el silenci, esclaten

enfonsant-se profundament en la terra que espera la pluja d’abril.

…/…

Ayukawa Nobuo (1920-1986)

L’ALTRA RIBA (fragment)

…/…

A l’estació de les tempestes que va de l’època de les amebes a la dels dinosaures,

entre el rompre d’onades de nàusees i vertígens

suportava

el moment de la creació del món de fa uns quants milions d’anys,

tremolant dins

l’armadura d’un grapat de carn,

m’arrapava a la placenta com una esponja.

Abans de ser ni tan sols un cos sòlid

com una líquida via làctia

cremant d’angoixa, volava

sota la cúpula d’una matriu baixa.

A l’estació de l’argila calenta,

on començava a transformar-me de caos en una forma

sense ulls ni nas ni boca ni cervell,

feia del meu cos sencer una pala d’ànimes

i, vomitant, reverenciava el déu de la sang.

Jo, que no tinc ni ulls, ni nas, ni boca encara,

ni sóc tan sols ameba o peix,

començo a ser l’home que ha de néixer.

No he estat mai

tan lluny del meu pare com en aquest moment

(quants milions d’anys llum més o menys, em pregunto)

ni tan a prop d’ell.

Jo, que encara no he arribat a ser humà,

dins l’aixopluc de la matriu de la mare, caòticament

faig el treball de crear vida.

L’interior de la tendra cúpula de sang

que ni la mateixa mare no coneix

és més clar que l’exterior,

és l’univers de la marea alta.

…/…

Shiraishi Kazuko (1931)

[El 1992 apareix la plaqueta Passarel·les / Mosaïques. Al meu parer, ens trobem en una etapa frontissa entre els tres primers poemaris i els tres que vindran a continuació, a desgrat que puguem trobar-hi concomitàncies i relacions entre un bloc i l’altre. Aquesta plaqueta es caracteritza per l’experimentació formal, la qual farà l’esplet en els reculls de la tercera etapa. La passarel·la és un poema-estrofa inventat per l’autora sobre la base de la tanka. A la part Mosaïques trobem tres poemes en francés amb una distribució espacial tendent al cal·ligrama.]

JA SÓC

Fotografia: Jean Paul Nacivet

Amb quina ratlla

demà faré camí               amb quin desfici

sabré temptar la sang                  i també l’aigua

Perquè tu em sentis

ja sóc

ja em percudeix la pluja

[Obra poètica, Proa, 2010]

L’Obra poètica de Felícia Fuster (1)

[L’editorial Proa ha publicat un recull de la poesia completa, tant pròpia com traduccions, de Felícia Fuster. L’ocasió és extraordinària per conéixer el treball d’aquesta poetessa barcelonina emigrada a París, treball excel·lent alhora que escassament reconegut. L’obra poètica de F. Fuster s’enceta amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984). La veu poètica, dolguda però serena, plany una absència, una pèrdua (Desvalguda, / tenia la lúcida ignorància / dels qui ho han perdut tot.) De tant en tant apareix la presència discreta de la mort (les Parques que ens semblaven aturades). Però malgrat l’atuïment, hi ha la voluntat de recuperar el goig (És festa. / Renta’t l’esguard. Rentem-nos les paraules, / que no hi hagi més pols de fulla trista / en res del que diguem.) Hi predomina el to confessional davant d’un tu que mai no respon.

Al segon poemari, Aquelles cordes del vent (1987), el sentiment de desolació es fa més pregon i abstracte. A la primera part, la veu es dirigeix a un vosaltres tractat ara com a confident ara com a company d’angoixa (Qui sap si també haureu viscut / una hora / con aquesta.) La part central alterna entre l’expressió íntima, el tu i el plural. El motle de la tanka torna l’expressió més sintètica, però també més diferenciada d’un poema a l’altre. Hi pren més relleu o concreció el tema amorós, no obstant haver estat tractat ja anteriorment (El teu cor? Porta’l,  / arrela-me’l per dintre / i deixa que te’l regui.) A la darrera part es reprén la tonalitat de la primera, però amb una presa de consciència de la pròpia corporalitat, suport de la vida amb tots els seus conflictes (Amb les mans rosegades / pels vidres, he tornat cap a la sorra / d’aquest cos meu / perdut / enmig del mar de la gentada).

El mateix any de 1987 apareix I encara, recull on el reconeixement de la fragilitat de la vida s’expressa en un plural en què la veu s’identifica amb el destí de l’ésser humà com a tal. A la primera part destaca l’esforç per superar la prostració amb una actitud vitalista malgrat les dificultats (Fa un segle o dos que voldria cantar. / I si ho provés? / Potser encara en sabria.) La presència de Déu acompanya aquest esforç sense que els versos, però, es convertisquen en poesia religiosa. A la segona part predomina l’admonició, desprovista de sentit moralista, cap a la col·lectivitat, cap a aquest plural que en la pràctica és un desdoblament del jo, el qual reivindica per a si la soledat del camí vital. (I ara / no em deixeu mai més parlar del cor, / deixeu-me tan sols caminar / cap amunt / per les branques.) La darrera part es veu marcada per la constatació serena d’una mort sense tragèdia (No passa res. /Només hem aclucat els ulls / arrelats / al gran pes de la nit deturant l’esperança.), en la qual vibra un dring d’indeterminació (quan darrere el fum / hi ha l’alba d’un far / i un xiscle d’amor / i el foc que ens refà …/… quan darrere el temps / no sabem què hi ha.) Cal remarcar, així mateix, l’experimentalisme formal visible en l’organització de tot el recull sobre la base d’un polisíndeton estructural que transforma els poemes en una unitat sense talls, l’ús de la sextina (potser per influència de M. M. Marçal) o els poemes escrits amb monosíl·labs (un record de Pere Quart?).]

Del recull I encara

I si, VII (fragment)

…/…

Un dia,

o bé una nit,

potser caurem dintre un aljub sense sortida.

Avui

–res més que sal

amb unes unces d’aigua–

només sabem passar muntanyes de paper

amb motos il·lusòries.

No ens estimbem. El propi pes ens clava

a la boira.

Avui voldríem pregar Déu

passant

ardent la mà pel cos de l’amic tendre

i dir-li que ens deixés encara

vius

amb el gran verb que conjugarem sempre,

infants jugant, lliures de tot, d’eternitat,

de vespres, de pensaments,

de peresa, d’arrugues,

vestits només

amb el polsim dels ulls del cel

que pasten

la nostra forma –fang i foc–

amb un sol crit, i la il·luminen.

Avui voldríem

encara

pregar Déu.

I

sí, encara.

[Dins Obra poètica, Proa, 2010]