Marlí: metamorfosi cap a on

[Al poemari Marlí (teixit fi de tul, com l’ala de papallona) Jacint Sala versifica admirablement la condició. Però abans que de la condició humana s’hi tracta, més aviat, de la condició del poeta. A la primera part, presidida per l’eruga, els poemes visiten la infantesa, la joventut, l’aprenentatge, les descobertes. Hi ha les anècdotes personals, però també el “grapat de pors a les butxaques” de tothom. L’eruga és el passat. O el record del passat. La segona part, la crisàlide, deixa de banda el to narratiu i intensifica la introspecció. És més simbolista. El poeta invita a l’acció vital: “T’hauràs de despullar / de tota la pell morta”, atés que l’únic que posseïm és aquest present, com una sala d’espera. A la darrera part, àmbit de la papallona, hi ha l’eclosió una vegada conclosa la metamorfosi vital. Però sobta la presència de la mort, que és vista com “l’única / bellesa necessària / per poder néixer.” Hom intueix que la crisàlide naix a un futur incert, o millor, ignot, misteri, cel o infern però, d’alguna manera, etern.

La crisàlide del poeta recorda, retalla, devora el seu temps d’eruga. Com a únic futur té les paraules. Aquestes són la seua feble papallona de marlí.

El poema que reproduïm té la música del ritme accentual, no massa sovintejat a hores d’ara entre els nostres poetes. Llegiu-lo en veu alta i assaboriu la cadència majestuosa de l’anapest.]

PLATJA DE NIT

Tot el temps és aquí, cabussat en la pròpia escomesa

d’avançar-se al demà i retallar la memòria d’ahir.

Una mar ple d’abismes foscants ha engolit un cel d’ambre

i ha deixat sobre el llenç de la nit una brusca de plom.

És manyaga l’onada que arriba sense aire a la sorra

i ens recita a peu nu meravelles de nàufrags llunyans.

Ni una vela vindica l’aplom d’aquest mar impassible,

ni cap rem no ens acuita a esbandir la certesa d’on som.

No és sorral de raons ni de seny: que el moment no comporta

ser en el mapa d’enlloc ni en l’instant apressat de ningú.

Tot és pur com un dolmen ben nu que no sap d’on venia

i ara és límit i extrem d’un silenci que guarda els desperts.

L’abraçada s’enfonsa en el cos: no li calen paraules;

per entendre el miracle de ser n’hi ha prou a callar.

Tot el temps és aquí: ni la mar, ni el silenci, ni l’hora,

no han pogut traduir l’esplendent cerimònia del cos.

Qui constel·la en els ulls la passió de marlí i la certesa,

és només aquest poc de no res que ni ens cal en ser aquí.

[Marlí, 3 i 4, 2010]