A deslloc

[ Guanyador del II Premi Carles Salvador, convocat per la Universitat Politècnica de València l’any 2010, A deslloc s’inscriu en la línia iniciada per Navarro amb Magrana (Brosquil, 2004) i continuada després amb Atlas (Tàndem, 2008). Aquesta línia de treball es caracteritza per la tendència a la fragmentació del discurs mitjançant l”ús recurrent de l’oració simple, el sintagma nominal, la frase d’infinitiu, el substantiu aïllat. Tots aquests elements lingüístics es juxtaposen en una mena d’acumulació aparentment caòtica, separats (o units) pel punt i seguit o els dos punts, enfoquen una percepció visual o auditiva amb gran precisió, provoquen xocs de sentit impactants, imatges inèdites, oxímorons reveladors (“erma vegetació”). La veu poètica, amb neutralitat emotiva, cerca l’essència més íntima de les coses, l’origen, la veritat primigènia, i deixa que el lector assistisca directament al drama de l’univers.

Llegint A deslloc, un pot sentir-se aclaparat per l’hermetisme dels textos a primera vista.  Amb tot, davant del text poètic no cal entestar-se en la troballa de sentit, de sentit lògic. El significat del poema rau en l’impacte  i el trasbalsament que provoquen les paraules, el ritme, les imatges; en les sensacions que transmet i que aconsegueixen connectar amb alguna fibra oculta en la nostra intimitat més pregona; en el món literari que ell mateix crea; en l’espai catàrtic on el poema viu, es mou i existeix.

A deslloc no tracta d’elements situats en l’espai, i això, malgrat la menció d’esdeveniments i fenòmens observables o la presència de topònims, com al poema Celistre. Les imatges adquireixen un valor generalitzador, funcionen com una mena de sinècdoque d’un tot espacial identificable amb l’univers enter, açò és, tots els llocs i cap lloc en concret. Per contra, el poemari es basteix sobre l’eix temporal, el temps n’és el baix continu: el fer-se, desfer-se i refer-se de la vida en tots els àmbits. Aquest esdevenir necessita d’un llenguatge que el revele, recerca a la qual es consagra la veu poètica.

A la primera secció, “Sternenfall” (Caiguda d’estels), trobem una natura en estat embrionari o en ruïnes, situacions equivalents. El llenguatge, igualment, encara es troba desballestat (“síl·labes escorçades”), però els mots ja alenen sobre la cendra disposts per als futurs presagis. És un moment de màxima entropia. La segona secció, “Magrana de Paestum”, ens acosta a un món que evoluciona des de la situació de territori artigat i apunta ja cap al fruit: evoqueu el simbolisme fecund de la magrana. L’escena es pobla de vida. L’ull capta les formes. El caos s’organitza i cal un guiatge. El llenguatge comença a designar. El dolor jau sota aquesta naixença tremolosa, aquest “ferment de llum”.

“Baia i cabdell” és la secció més breu de les quatre que constitueixen el poemari. Esquitxada de referències pictòriques , representa una mena de culminació en la recerca sígnica. Hi predomina el desig de retenir el moment, de situar-se “fora del temps efímer”, la felicitat de l’ull que comprén i reté en la seua memòria lumínica. Finalment amb “BWV 988” es completa el cercle. El mateix títol és una clara referència circular a les “Variacions Goldberg” de Bach: el tema que torna una vegada i altra sempre distint però igual, sempre refent-se i tornant a morir. La simbologia del riu domina aquesta secció. Un riu, això no obstant, més aviat sec, habitat de pedres: palets, trucs, pedruscalls, codines, macs, còdols… Un riu de temps que inexorablement avança cap a la desfeta de l’“Arxipelàg” final, cap al silenci de la nit malgrat “la resistència de l’ésser”. Ara bé, un cercle que es completa és un cercle que recomença (“L’aigua que fuig i que retorna.”). I algú “tragina les metàfores”, unta “amb greix els mecanismes del poema” perquè el pensament i la paraula tornen a “internar-se en el solar del temps”.

Abans de fruir de les dues mostres seleccionades podeu llegir altres opinions en els enllaços següents: Anotacions rizomàtiques; La pedra i el marge]

 

BAIA I CABDELL

7

Darrere del pensament, el blanc obert i les cal·ligrafies emboscades, betum i llapis de plom: Eines de saurí per a talpinar la memòria i delinear l’ombra que s’esfuma i retorna. I rasques les marques del palimpsest i veus emergir la Venus Anadiomena.

 

 

BWV 988

     30

La casa del bosc. Bach i Glenn Gould que es replega en si mateix, una vegada i una altra. El pavelló de caça. L’ordit de l’insomni. L’aigua que fuig i que retorna. Els nombres del so. La nuesa del temps. L’escriptura. Goldberg.

 

[A deslloc, Denes, 2010] 

(Travessar els llacs nocturns)

Travessar els llacs nocturns com qui s’endinsa en les ombres de la llum i conforma l’habitacle de la fenedura: La closca del pensament: El trau vertical de la mirada: Mel silvestre de la vida: La desolació de la tundra després del temps. A la cel·la excavada del cos, l’estigma estrellat: La somnolència còncava.

[Atlas. Correspondència 2005-2007, Tàndem, 2008]

Al moll de la paraula

Nimmst du die Sprache der Dinge mit unter die Haut.

Durs Grünbein

L’espai, il·luminat per la llum més clara, revela el rastre dels insectes damunt l’arena, les sanefes subtils, els camins volàtils, el rovell dels icebergs a la deriva, el solc de la fletxa dins la carn de l’aire, el desig de l’aglà d’ésser aglà i alzina, el son de l’obaga dormint a la solana, la lluentor de les perles dins la nit de nacre, la rotació dels cels, els batecs de les dunes, el cor de les crisàlides: tot s’esdevé a l’espai que tot ho fecunda, als doblecs dels pensament on tot habita, al moll de la paraula que dóna vida.

Construïm el món i el reconstruïm: fem créixer la maduixa silvestre a l’ombra dels arbres, tallem crisantems als peus d’aquest faig que ara ens contempla, olorem els perfums lluminosos que bequen als tàlvegs. Els metalls fosos retornen al foc de la terra. El detector Amanda espera atrapar dins el silenci blanc un neutrí còsmic. Tal com som, així veiem. Un lleó tatuat d’ulls recorre l’escena.

[Magrana, Brosquil, 2004]

Moira

«Keheren die Kraniche wieder zur dir?»

F. Hölderlin

Gel als llavis. El foc s’enfuig del meu cos. La batalla està perduda i començo un discurs impossible: La lluna es movia entre les columnes. (Tenir la sensació de veure, i restar mut a l’altra banda dels sentits, mentre la lluna balla entre les columnes, i el carruatge, que fa el camí de creu, aixafa els bulbs dels gladiols que la pluja ha anat descobrint entre el fang. És ara i és mai. Aquest discurs impossible. Parlar del que no es pot parlar, malgrat el consell del filòsof de Viena enamorat de l’esquelet del llenguatge. És ara i és mai: Vosaltres no podeu veure el foc de la meva mirada. M’han ferit, m’han ferit. Tinc el pitram brut de sang. La lluna em crema la pell, crema la llum. El carruatge s’enduu el fustam del meu cos. Per què ploreu? Camino per les ombres i toco el fred amb les nafres dels meus llavis. Albiro el país dels planetes, l’enorme torre de les esferes, el càntic ancestral del vent quan creua el bosc, la destral que il·lumina, al si de la terra, les amples sales minerals. Veig a les aigües la imatge de la meva rèplica. Rodes de foc incendien la nit cremant les bigues que pengen dels cels, ànecs com cendres vives creuant l’espai que no coneix fronteres. On podria escondir (el) meu dolor, aquesta pena que em menja l’ànima, aquest desert, aquest desolat paisatge? A qui pertany aquesta veu? Qui, emboscant-se, m’ha dit: Llença el teu pa a l’aigua, omple la terra de cavalls i després fuig, corre, amaga’t a la pols? Rodes de foc incendien la nit i cremen els cels. La mort s’estén sobre els llençols en acabar de fer l’amor: Entre dues negacions s’obre un buit de silenci. Oh, els meus ulls sota les potes dels cavalls, gladiols esclatant entre el fang de març i l’arc de la lluna que fereix els camps! Tornaran demà les gralles a omplir aquelles terres? Inútil i impossible discurs quan creus que la paraula et salvarà; has inventat la gramàtica i Déu, però els daus de l’atzar ens governen. A qui parles, si saps que el discurs no és la vida?)

[De La paüra dels crancs]