La fràgil arquitectura dels teus gestos

[Sovint veig caracteritzada la producció poètica de Josep Manel Vidal  com a proses poètiques. Ja passava amb l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos, premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura… no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps, tot això confegit  amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i efectes.

Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.

Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!: ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.

Dos símbols, que en el fons s’identifiquen, presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del poeta, “la casa del teu cos”.

Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]

És aquesta serenor insòlita que em recorre, la força que més em despulla, la que dispersa els objectes, les vides, les raons amb les quals he fabricat tot un munt de pretextos. Tot un munt de mentides que em governen i sobre les quals tu has anat teixint el mantell del descrèdit, el plànol abrupte que ha traçat la meua caminada imperfecta, les tortuositats que m’han espatllat l’ànima. Tot perquè jo puga veure, puga albirar el món més enllà del blanc de la desmemòria i el negre de la ceguesa. Has aparegut perquè siga així, per indicar-me el gest que cal per agafar la vida. Aquesta serenor que m’has portat és la força que esgrafia les passes d’un camí del qual mai no pensava fer el trànsit i que ara veig, desitge i cerque. Un camí de vidres i estelles, però també de clarors i promeses. No vull res més. I, alhora, ho vull tot.

[Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, Onada Edicions, 2014]

El teu nom és un ésser viu

[Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L’hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L’opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d’alta qualitat estètica. També n’hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapelables, brutals.

Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l’editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dóna com a resultat uns poemes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l’experiència dispara des dels fulls enquadernats.

Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d’estilístic. S’hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l’amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l’enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d’acomplir les expectatives pròpies i les d’altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d’un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L’amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d’un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l’erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L’amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot (“A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l’exercici inevitable del viure.”) L’amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l’altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.

Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L’aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d’un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l’aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l’aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d’expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: “aigualint els dies”, “l’ànim liquat”, “tristesa líquida”, “ànima líquida”, “la veu se’m va liquant”, “la nostra trobada líquida”, “les aigües somortes del meu ànim”, “vessar … pel barranc de les tristeses”. En definitiva, un “naufragi” generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns “ulls oceànics”, unes “besades humides” o “la humitat dels boscos de l’esperança”. Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]

Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:

1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.

2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:

– Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.

– El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.

– Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.

– Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

Feu-ne un breu tast amb aquesta mostra d’angoixa metapoètica:

INSPIRACIÓ

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…”.

[Josep Manel Vidal: El teu nom és un ésser viu, Germania, 2011]