L’estiu del tonight, tonight

[Un viatge d’estiu a Mallorca, com tants que se n’han fet, i alhora totalment diferent, nou de trinca, la descoberta del paradís. És la proposta de Laia Martínez (Berga, 1984) en el seu segon poemari, en què projecta a la pantalla dels nostres ulls les diapositives d’una estada a l’illa. Ara bé, amb l’avanç de la projecció, observem com aquest lloc mercantilitzat, espremut, arruïnat, va transformant-se en una illa interior, un paradís o refugi on la veu lírica voldria restar per sempre. Després del llarg viatge, ha arribat per fi a la seua Ítaca.

En una seqüència de poemes sense talls ni seccions, acompanyem la poetessa en l’arribada, amb “l’olor de pomada” que presagia la meravella i augura el gaudi. La recerca del lloc ideal és àrdua, amb desorientacions i l’estranyament de sentir-se foraster a casa (“El seu mapa no m’ha donat més temps.”) Però Ítaca existeix, amb els seus colors, els arbres, el sol, la llum. També amb el detall, la vivència concreta, personal i instranferible, desestandarditzada, que convertirà aquest espai de fullet en un espai únic (“Un lliri esclata a s’horabaixa / i se’m capgiren els dies.”)

L’amor, el sexe, la sensualitat seran les notes musicals que defineixen aquest paradís, interpretades a compàs de la mar, l’arena, el sol, l’aire, el pi, la quietud: una natura primordial redescoberta (“Dues libèl·lules copulen / als límits del meu cos nu”), compartida i enfrontada a la destrucció del consumisme, com molt encertadament manifesta la imatge del lilàs contra el pneumàtic, el plàstic, el vidre.

Aquest periple iniciàtic acaba, però, amb l’obligació del retorn. La protagonista s’acara a una antiítaca, a un “buit d’escala”, que ja no desitja tornar a habitar, i en el moment just de la partida es confessa a ella mateixa la transformació experimentada. Sap, com també saben les ones, que d’alguna manera hi romandrà.

Els poemes tendeixen a la brevetat, a la concentració de l’experiència en unes poques paraules, a la senzillesa en la dicció. El vers lliure combina amb el poema en prosa, algun joc tipogràfic i la disposició del text sobre el full.  Hom revisita el cal·ligrama. Aquest aprofitament dels recursos visuals s’adiu amb un poemari marcat per la visió (“He vist selves dins la mar”), però que també sap expressar el gaudi amb tots els sentits: “Grumers llepant-me les mames”; “renou de rocs”; “respiro fons l’atxim de sal”). Un convit a l’obertura dels sentits, externs i interns, en aquesta estació d’arrels mediterrànies.]

 

Foto: Josep Maria Alegre

El sol escorxa cels de juliol

[com una taronja espremuda]

contra el meu sexe

 

 

 

 

A punt de partir

que no vull

i perquè vull

-canta n’Ovidi

em quedo aquí.

Et beso l’ull:

-“M’ensenyaràs a dir t‘estim?”

 

 

[L’estiu del tonight, tonight; El Gall Editor, 2011]