Parets

[Dins la col·lecció Razef ha aparegut aquest gener la plaqueta Parets, de la poeta de Calella Laia Noguera (1983). En dir plaqueta volem dir també brevetat (188 versos, si no erre en el compte), i la brevetat ens indueix a pensar en intensitat. No n’hi manca, d’intensitat, al text, com tampoc hi sobren paraules. La poeta utilitza les justes, selecciona les precises, no escriu les que cal intuir i ni tan sols pensa en les innecessàries.

Hom ha escrit que es tracta d’un text fragmentari i pot semblar que ho és si hi fem una ullada superficial. O formal. De fet és compost de poemes curts, de vegades curtíssims, una sola línia, a penes sis paraules. Fins i tot els haikus són més llargs. L’estructuració sense divisió en parts, l’absència de títols, la disposició dels versos en el full, tot això pot donar la sensació de fragment, de dispersió, de grafits escampats per quines parets.

Al meu parer, el poemari és d’una gran coherència. Podríem interpretar que la veu es dirigeix a un tu estimat a qui convida a la casa comuna, o a qui enyora des d’aquesta casa, o amb qui la comparteix. Una casa no necessàriament de maons, sinó metàfora de l’amor mutu (“Amb tanta nit a sobre, / acabaré / per confondre el meu cos / amb el desig de tu”; “Ara hi ha l’ombra de les teves mans /… /I el teu cos en el meu.”; “Corríem. / No sabíem què ens empenyia.”) Però m’incline a pensar que la veu poètica dialoga realment amb ella mateix, en un autoplantejament de la construcció del jo. Al text hi ha elements referits a la casa, les seus parts o altres tipus de construccions: casa, portes, finestra, església, temple, cambra, parets, és clar. També hi apareixen alguns dels elements que transformen la casa en llar: poal, tauleta de nit, taula, pa, plats. Es tracta de l’intent de construir-se un jo habitable, de la recerca d’una identitat pròpia i d’un lloc al món. Troba que el seu nom és una “casa en ruïnes”, se sent “partida com les engrunes”, sospita ser “al lloc equivocat”. Aquesta visió negativa, adolorida, s’expressa, de vegades, amb violència (“Llanceu de cop totes les pedres. / No vull tenir temps d’odiar-me”). Però malgrat la por, la desorientació, la soledat, té les paraules, a les quals reclama la resposta (“La millor explicació / és que m’estimo en les paraules.”), insistent, a crits fins a “quedar ronca / de tant buscar-me.”

El poemari de Laia Noguera fa que pague la pena ser subscriptor d’aquesta selecta col·lecció d’Edicions 96.]

http://www.youtube.com/watch?v=m1PHrbZb-9g 

Llençava

les últimes paraules

com escarabats morts.

Torneu-me a dir qui sóc.

[Parets, Edicions 96, 2011]