El matí (I)

En començar a dir-me,

a anomenar-me, a ser,

a desxifrar riuades

de mots buscant-se en ordre,

he reparat, abstreta,

en el color magnífic

del matí.

 

Estic encara nua i els reflexos

del sol -sembla un ocell

oníric- em transformen

la carn en força mítica.

 

Moment d’incertitud.

 

Retrobe cega, però, la calentor

benigna de la llum, que indiferent

es tomba sobre el món.

Moment en què el miracle

es dóna.

 

Òbric els braços, els alce

per retallar-me en arc

o arbust i recollir-ne

la pau, aquesta pau

-que tant envege-

de la natura sòlida, perpètua.

[Jocs de llum, Bromera, 2006]

 

Fotografia:

Annemarie Heinrich