Un lloc a l’ombra per arribar a la llum

[Amb Un lloc a l’ombra M. Rosa Font (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1957) ha guanyat el premi Carles Riba 2010. Aquest és un poemari bastit amb elements senzills, quotidians i comprensibles que, traspassats per un lirisme d’alt voltatge, adquireixen una pregona càrrega simbòlica en l’intent de revelar allò essencial on només el despullament del llenguatge poètic de vegades arriba. La veu, enfrontada al mutisme de la pròpia incapacitat expressiva, viu (o malviu) tancada en el cos, o casa, o urna. Però des d’aquest cos, escoltant-ne els batecs profunds, es construeix la paraula capaç de travessar el vidre i passar a l’altra banda de la pròpia finestra, no per trobar-se amb el món exterior, sinó per trobar-se amb l’expressió de l’indicible, més enllà dels límits del llenguatge.

Diversos símbols acompanyen aquest trànsit. De primer, l’ombra, alhora refugi i mort, i la llum, triomf i vida, però també mitjà  per a la vida. Hom ha d’endinsar-se a l’ombra, la nit, el dolor, la mort, i des d’allí, amb l’acció pròpia, il·luminar per trobar la llum. Després, el silenci, perquè justament a través del silenci, aliant-s’hi, no combatent-lo, hom arriba a la veu. També la pedra o terra (el cos), que resisteix el temps i el fred per finalment florir. El foc (o la llum), que desfà el glaç encobridor de la veu. El vent (o la mort) sobre el paisatge inhòspit, sobre la ferida del cos d’on rajarà el poema, un vent que es tornarà música. Els ulls i la mirada. I l’aigua.

El poemari consta de quatre seccions de cap manera desconnectades. Al contrari, trobarem constants fils que relliguen elements d’ací i d’allà, anades i tornades, ponts, ecos, remissions, els cicles de la llum i l’ombra, del riu i l’aigua, del temps que passa, de la vida i la mort, del silenci i la veu, que tornen i retornen. A la primera secció, Terra de nit, predomina la negativitat de l’ombra i el fred. Però el cos ferit resisteix en la nit i avança (“És molt senzill: / respirar i caminar”) fins a enlairar-se sobre l’univers. A la segona secció, Plaça d’en Caramany, hi ha una mirada a la vida. Ara el cos és un espai de trobada: amb l’amor, la infantesa. La nit s’il·lumina i el color és el criteri del món. Però hi ha també el pas del temps i la intuïció de la mort, la mirada inútil. Aquest desencís enllaça amb la secció següent, Dinou retrats i un autoretrat, dominada per la mirada (la llum), que engendra i crea. S’hi produeix la trobada amb el llenguatge, el cos comença a parlar. Això no obstant, també s’afua la consciència de la circularitat, dels cicles: en cada inici hi ha inscrit el seu final. Per això la llum ara és “llum cega”, la mort i l’ombra assetgen de nou en forma de falcó que vola “rere el vidre” de la casa. Amb tot, la mort (desert) també dóna pas ací a la vida (oasi). Aquesta vida esclata a la darrera secció, de títol ben significatiu, Vora el riu: la vida que naix de l’aigua. La pedra, que ha resistit sota el glaç, floreix. Malgrat el títol aquàtic, la simbologia que hi predomina és la del foc i la llum. És el foc qui ha desfet el glaç i la llum qui ha permés la florida. I qui florirà finalment és la paraula, la veu, que no solament arriba a la llum, sinó que dóna sentit a l’ombra. En efecte, la recerca poètica enmig del goig i del dolor vitals anima el cos (la casa), i també anima la mort (el gran silenci).]

Podeu llegir més comentaris sobre aquest llibre als enllaços següents: sies.tv ; elpais.com ; elpunt.cat

Autoretrat

2

Els límits tracen el paisatge del meu cos: el límit del meu temps, el límit de l’espai que construeixo dins d’aquesta urna fràgil.

I sóc els límits del meu cos. El meu cos sense peus, assegut a la línia dels músculs, mentre provo d’obrir la porta d’aquesta urna.

Els límits del meu cos cargolant-se dins l’ombra. Els límits del meu cos sense ossos, sense músculs, fet aigua que s’escola per l’escletxa de l’urna d’aquest món.

Els límits del paisatge del meu cos, el límit del meu temps, el límit de l’espai  que he construït sobre el paisatge del meu cos. Mentre vola un falcó rere el vidre.

[Un lloc a l’ombra, Proa, 2011]

Anuncis