Hotel International a Ramal·lah

[Als vint anys de la caiguda d’un mur, el Mur per antonomàsia, recordem que en altres llocs encara construïm murs de segregació, d’apartheid, de vergonya. Igual que, primer les paraules i després les piquetes, destruïren ara fa vint anys aquell mur, un dia també caldrà enderrocar aquest. Avui, una part del món riurà, cantarà, celebrarà; una altra part plorarà, es doldrà i es lamentarà. Cantem amb llàgrimes als ulls, perquè no volem cap altre Mur.] 

Quan tinguem set

dessucarem les pedres,

però no ens n’anirem

Tawfiq Zayyad

Ençà del Gran Mur de la Vergonya

les parets amb la set de milers d’oblits i estigmesle-mur-de-Berlin

ens parlen amb un abecedari dessagnat

per dies i dies d’ira i de calúmnia.

Els carrers no semblen carrers

sinó sols la cara més malparida de la devastació:

balcons ensorrats, finestres sense vidres, enderrocs

i estris abandonats contra les runes d’un antic cafè,

la pluja amb llances i ires, les llambordes esventrades

mentre una tanqueta recorre,

sorollosa i orba com un dels genets de l’Apocalipsi,

per les polsoses avingudes on la mort ha fundat

un regne ple d’an1454687856atemes i roses resseques.

L’Hotel International,

amb les parets esquerdades

i les portes amb grans cadenats de penúria i de sofrença

retorna l’esguard a uns adolescents que,

al mig de la plaça major i amb el rostre brut i altiu,

alcen una pedra amb la seua mà dreta.

De sobte, una ràfega i un cos petit cau

just contra la porta del rebedor on anys enrere

ajudava els viatgers a carregar les maletes

o s’oferia per visitar el mercat i els carrers d’aquella ciutatmuro1

que un dia fou bella, esponerosa i feliç més enllà

d’on el món es retrobava entre els brodats de l’estima,

una ciutat on diuen les veus més sàvies

que una vegada, fa molts anys,

Déu hi va crear,

complagut i descansat,

un lloc anomenat Paradís.

[Constants vitals, Bromera, 2006]

Pregària subtil, ei si pot ser, d’un migagnòstic

Hi ha els qui maten en nom de Déu

i hi ha els qui moren per la causa de

Déu i la seua justícia.

Leonardo Boff

Pare Totpoderós del Zel, la Terra, la Shoah i Pandora,

Pare Omnipresent, ei si pot ser, que tot ho esguarda i ho allibera,

doneu-nos, d’una vegada, la sal de la pau i el deure de la festa,

siga beneït el teu Nom entre les avingudes de la rauxa,

siga venerada la teua presència en totes les síl·labes enceses,

siga aclamat el teu alè, ei si pot ser,

en totes les tavernes i caus on rage el beuratge dels indòcils.

Pare Totomnipresent del Fang, la Sala Oval, el Purgatori i la Fatwa,

siga deslliurat el teu nom, ei si pot ser, de tanta cendra inútil,

poseu-nos pau, d’una vegada, en el cor de l’àguila i la hiena,

siga exalçat el teu Ull entre les arbredes on habite la justícia,

siga per sempre lloada la teua Llum claudicant totes les espases,

siga arrecerada la teua àurea sota els porxos més indigents i oblidats

i siga somogut, ei si pot ser, el teu rostre per la pell i la carn del món.

Pare Totpoderós de l’Aigua, la Intifada, Sabra i Shatila i el Paradís,

Pare vigilant pel qual s’abranden i enderroquen els esguards més innocents,

doneu-nos, ei si pot ser, la llavor de la benaurança i el brull de la consciència,

siga admirat que un dia fores alhora Home i Verb,

siga dit que un dia fores pou i allau enmig dels turons més esquerps

i siga sempre escrit que, tal vegada algun dia,

el fill de l’Home tornarà a habitar allí on regne la Paraula, ei si pot ser.

[De Constants vitals]