Fill de la mar

[Unes paraules refrescants enmig de la canícula, perquè, més enllà del tòpic estiuenc, us humitegeu i trobeu una mena de reintegració, si això encara és possible a aquesta altura de la civilització occidental.]

1

Ell era de la mar, fill del vent mascle

i de l’aigua femella. Home-ona.

El altres el miràvem ésser, viure

a l’element nadiu, amb ulls molt amples:

ell no era nostre enlloc, se’ns esmunyia.

 

Potser fos germà a mitges, amagant-se

altres parents i un altre món dins l’aigua.

Germà d’hivern tan sols era aleshores,

quan el mal temps fereix l’esquena nua

de la mar, fent-la un monstre que rebenta.

 

A l’hivern sí, el retrobàvem germà nostre.

Llavors la mar l’alimentava a penes

pels ulls, verd que es nodria de la pluja.

Enllà, però, els dos mars petits que duia

cercaven cor de mare reclamant-la.

 

Fins que l’estiu tornava. Sol i sorra.

Aigua suau, nuesa. L’abraçada,

la rebuda infinita al si més ample.

Ja criatura amfíbia, pertanyia

a la meitat feliç que ens era aliena.

[Vidre ferit de sang, Aj. de Gandia, 1977]

Anuncis