Les dents de la pluja

[Al final de la cèlebre antinovel·la Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino compendia en un enunciat l’eix central de la literatura. La frase, de regust borgià (de Borges, no de Borja) diu: “El sentit últim a què remeten tots els relats té dues cares: la continuïtat de la vida, la inevitabilitat de la mort.” Aquests dues cares (que suposem formant part de la mateixa moneda) adquireixen un matís en absolut lleuger a penes canviant-ne l’ordre.

Les dents de la pluja (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2010) és un adolorit cant travessat per la constatació de la mort, la qual es fa present a l’escenari de la vida recoberta amb diverses màscares: rutina, patiment, menyspreu, treball esclau, desesperança, fracàs, tortura. La veu poètica es lamenta des d’un sentiment profund de soledat i abandonament, com un infant que creix sense que ningú tinga temps per a estimar-lo i sense ni un bes que l’espere. El tall, l’acte de tallar, l’instrument tallant són les metàfores d’aquest dolor: “la rella” sobre la terra glaçada; “el temps” que “llisca damunt la carn amb un bisturí; “grops amargs que m’agullonen l’ànsia”; “acer esmolat, badant de dalt a baix artèries i venes”.

Però a l’altra cara de Les dents de la pluja (poemari tret a la llum fa poc per Bromera) assistim també a la tasca de la vida que s’obri pas, que s’obstina a continuar enmig de la desfeta. La veu entona el rebrot de l’esperança, la maduració vital i la superació de les mancances. El treball a la vinya és ingrat, però els fruits verolen. “A poc a poc hem pres cos i plaça, / construïm ponts i franquegem muralles”. “Només recordo l’infinit plaer de vèncer el dolor”. Tal com la missió dels ponts és unir vores separades, així també el fil i l’agulla. La metàfora costurera funciona com a contrapunt oportú del bisturí. La labor reparadora s’efectua sovint en plural o respecte d’algú altre amb qui la veu entra en relació per defugir la soledat primera: “cosíem la vida”; “vaig cosint la meva supervivència / a vostres ganes de ser bells”; “Us prenc embastats a les entranyes”; “voldré estirar els fils fluixos de les nostres vides”.

A Les dents de la pluja (Nati Soler, Llorenç del Penedès, 1959), l’aigua que plou mossega, és clar. Però aquest mos és cauteritzador, com quan “afegim mel a les esquerdes”. La tensió  a què es veu sotmesa la paraula poètica (si vol ser-ho) esdevé el paradigma de les tensions vitals que els versos miren de compartir amb nosaltres. Així, la poeta “acull la benedicció de la pluja”, rescabala “el sentit de tots els mots ploguts en mi” i transita per la frontera tallant però permeable de la vida i la mort, contingudes una en l’altra, a la recerca del sentit necessari: “I si la vida i l’amor fos això: / estimar i morir sense sentit?” Només l’arrelament de la veu en aquest territori enllotat i erm fa possible la visió contradictòria però serena de la mort de l’alba: “Quin estrany privilegi / veure morir l’alba / sense intentar deturar-la.” Heus ací la consciència del lligam a la natura, l’acceptació del ritme del món i de la vida.

A Les dents de la pluja la poesia mossega, la poeta és fruita madura.]

AL POEMA

Estiro les hores, flàccides,
per aplicar-les com una junta nova
contra el galze del recipient estanc,
inalterable, metàl·lic, del qual he decidit,
des de la compassió, disfressar-me.
Serà tan convincent el baluard
que les tempestes no gosaran
escolar-se’m dins el ventre, lluent i fred,
com les vísceres llençades
del senglar esquarterat, mans al cel.
Tindré tan ben ensinistrada la passió
que em lliscarà com aigua ploguda
pel caire polit del metall.
Però sé que se’m dissoldrà l’ànima
rere el desig, foll, de llepar, inexperta,
cadascun dels teus mots, quan s’emmirallin
com una lluna àuria, en el meu cos de plata.

[Nati Soler Alcaide: Les dents de la pluja, Bromera, 2011]

Anuncis