Itinerari de tendresa: de la sal al cel

[La sal com a punt de partida i el cel com a lloc d’arribada. I per recórrer el camí, l’arma de la tendresa. Aquesta és la proposta de Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958) en el seu darrer poemari Itinerari de tendresa, Premi Ibn Hazm 2009. Els dos conceptes que polaritzen l’itinerari funcionen com a dos símbols del que és o pot ser la vida. La sal: el dolor, el sofriment, la desorientació vital i la manca de sentit. El cel: el goig, l’harmonia, la pau, l’amor, la felicitat en definitiva. Entre un punt i l’altre hi ha l’esforç i la lluita, per això la tendresa no es presenta com una destinació sinó com l’arma que permetrà véncer en aquesta lluita i culminar el viatge (“I amb tot el dolor sofert has convertit / la vida en un esclat d’estima.”) Un viatge, però, no exempt de dificultats, de dubtes, de retrocessos, com correspon a la debilitat i les limitacions humanes (“les preguntes es repeteixen / en la veu tallada i trèmula que et fa sentir / que vius sota la pols i ets fet d’argila.”) Ho podem constatar en el poema Aspre camí, amb un títol diametralment oposat al del poemari.

D’altra banda, aquest itinerari empeny cap a la trobada amb un “tu”, un “altre” en qui humanitzar-se i fugir de la temptació del solipsisme paralitzador (“el temps … / … només et permet / demanar a la vida un lloc on recloure’t.”) La tendresa troba la seua raó en algú a qui oferir-la o de qui rebre-la i en aquesta relació rau el seu potencial de salvació i esperança (“I així, t’arriba la tendresa que has rebut / i has donat  per gravar-la en els llavis.”) Aquesta salvació, malgrat conferir un sentit que orienta la vida i evita viure pel pur “desig de sobreviure”, no apunta o transcendeix cap a la divinitat. (Confronteu, però, altres interpretacions ací.) Al contrari, el “crit de vida” de la veu poètica és “l’únic miracle possible d’un home entre els homes”.

El cant a la vida enlairat per Arnau és també un cant a la paraula. La paraula poètica, lluminosa, corporal, marca el destí de la persona, traça la seua esperança. Amb la paraula, “llum de l’alba”, hom recorre i expressa l’itinerari personal i intransferible pels “detalls de la vida”.]

NUA

Les pupil·les em bateguen

amb el sol als ulls.

Sóc l’emoció de miratges

entre un cel de peixos i un cel d’aire.

Em veig minúscula

com una partícula de llum

centellejant en la sorra.

El vent m’arrossega els sentiments.

L’alliberament de les llàgrimes,

que em corren per la sang

endins, ben endins…

Seca i muda, reclame l’aigua.

Em trobe  cicatrius de núvols,

un camí abrupte d’encimbellades urpes.

Les pupil·les em bateguen

i em fa temor el sol.

Sóc un record esvalotat,

em veig perduda

entre multitud d’ulls.

L’estima és el desig, l’esperança…

Llum que prové de la llum

en el navegar dels braços.

[Maria Carme Arnau, Itinerari de tendresa, Bromera, 2010]

Anuncis

Allunyament, retorn, memòria

[Us deixe un poema verdaderament bell, extret del recentment editat Batalles de Sardenya, d’Iban Llop. Concentra molt bé les idees motrius del poemari: l’allunyament o la separació, tant en l’espai com en el temps; la voluntat del retorn i del retrobament amb allò que vam deixar arrere, però també la temença que aquell món ja ha desaparegut, bé perquè s’ha transformat, bé perquè ha estat anihilat; la necessitat ineludible del record, únic àmbit de supèrvivència: el difícil i indefugible exercici de l’escriptura.]

EXCUSES

39º 25′ 04.95” N

Foto: Lusting Beauty

9º 34′ 58.38” E

És que sols vindria per caure a terra,

per morir-me ara, per sentir-te encara

tèbia abans que el record m’abandone.

És que li done voltes i més voltes

a aquesta clepsidra, per fer temps

mentre recompte pèrdues i penes.

És que passa que de sobte m’adone

que a poc a poc l’oblit a estés les ales,

que ja està bé d’anar sumant silencis.

És que només ara comence a entendre

els poetes, l’energia dels versos

que han clivellat tot el món que m’envolta.

És que passa que de sobte m’adone

que sóc foraster en la meua terra,

que em negue el retorn apilant excuses,

justificacions sense trellat.

És que aquest viatge em confirmarà

que hauré de sucumbir a la memòria.

[Iban Llop, Batalles de Sardenya, Bromera, 2011]

L’estiu del tonight, tonight

[Un viatge d’estiu a Mallorca, com tants que se n’han fet, i alhora totalment diferent, nou de trinca, la descoberta del paradís. És la proposta de Laia Martínez (Berga, 1984) en el seu segon poemari, en què projecta a la pantalla dels nostres ulls les diapositives d’una estada a l’illa. Ara bé, amb l’avanç de la projecció, observem com aquest lloc mercantilitzat, espremut, arruïnat, va transformant-se en una illa interior, un paradís o refugi on la veu lírica voldria restar per sempre. Després del llarg viatge, ha arribat per fi a la seua Ítaca.

En una seqüència de poemes sense talls ni seccions, acompanyem la poetessa en l’arribada, amb “l’olor de pomada” que presagia la meravella i augura el gaudi. La recerca del lloc ideal és àrdua, amb desorientacions i l’estranyament de sentir-se foraster a casa (“El seu mapa no m’ha donat més temps.”) Però Ítaca existeix, amb els seus colors, els arbres, el sol, la llum. També amb el detall, la vivència concreta, personal i instranferible, desestandarditzada, que convertirà aquest espai de fullet en un espai únic (“Un lliri esclata a s’horabaixa / i se’m capgiren els dies.”)

L’amor, el sexe, la sensualitat seran les notes musicals que defineixen aquest paradís, interpretades a compàs de la mar, l’arena, el sol, l’aire, el pi, la quietud: una natura primordial redescoberta (“Dues libèl·lules copulen / als límits del meu cos nu”), compartida i enfrontada a la destrucció del consumisme, com molt encertadament manifesta la imatge del lilàs contra el pneumàtic, el plàstic, el vidre.

Aquest periple iniciàtic acaba, però, amb l’obligació del retorn. La protagonista s’acara a una antiítaca, a un “buit d’escala”, que ja no desitja tornar a habitar, i en el moment just de la partida es confessa a ella mateixa la transformació experimentada. Sap, com també saben les ones, que d’alguna manera hi romandrà.

Els poemes tendeixen a la brevetat, a la concentració de l’experiència en unes poques paraules, a la senzillesa en la dicció. El vers lliure combina amb el poema en prosa, algun joc tipogràfic i la disposició del text sobre el full.  Hom revisita el cal·ligrama. Aquest aprofitament dels recursos visuals s’adiu amb un poemari marcat per la visió (“He vist selves dins la mar”), però que també sap expressar el gaudi amb tots els sentits: “Grumers llepant-me les mames”; “renou de rocs”; “respiro fons l’atxim de sal”). Un convit a l’obertura dels sentits, externs i interns, en aquesta estació d’arrels mediterrànies.]

 

Foto: Josep Maria Alegre

El sol escorxa cels de juliol

[com una taronja espremuda]

contra el meu sexe

 

 

 

 

A punt de partir

que no vull

i perquè vull

-canta n’Ovidi

em quedo aquí.

Et beso l’ull:

-“M’ensenyaràs a dir t‘estim?”

 

 

[L’estiu del tonight, tonight; El Gall Editor, 2011]

Un lloc a l’ombra per arribar a la llum

[Amb Un lloc a l’ombra M. Rosa Font (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1957) ha guanyat el premi Carles Riba 2010. Aquest és un poemari bastit amb elements senzills, quotidians i comprensibles que, traspassats per un lirisme d’alt voltatge, adquireixen una pregona càrrega simbòlica en l’intent de revelar allò essencial on només el despullament del llenguatge poètic de vegades arriba. La veu, enfrontada al mutisme de la pròpia incapacitat expressiva, viu (o malviu) tancada en el cos, o casa, o urna. Però des d’aquest cos, escoltant-ne els batecs profunds, es construeix la paraula capaç de travessar el vidre i passar a l’altra banda de la pròpia finestra, no per trobar-se amb el món exterior, sinó per trobar-se amb l’expressió de l’indicible, més enllà dels límits del llenguatge.

Diversos símbols acompanyen aquest trànsit. De primer, l’ombra, alhora refugi i mort, i la llum, triomf i vida, però també mitjà  per a la vida. Hom ha d’endinsar-se a l’ombra, la nit, el dolor, la mort, i des d’allí, amb l’acció pròpia, il·luminar per trobar la llum. Després, el silenci, perquè justament a través del silenci, aliant-s’hi, no combatent-lo, hom arriba a la veu. També la pedra o terra (el cos), que resisteix el temps i el fred per finalment florir. El foc (o la llum), que desfà el glaç encobridor de la veu. El vent (o la mort) sobre el paisatge inhòspit, sobre la ferida del cos d’on rajarà el poema, un vent que es tornarà música. Els ulls i la mirada. I l’aigua.

El poemari consta de quatre seccions de cap manera desconnectades. Al contrari, trobarem constants fils que relliguen elements d’ací i d’allà, anades i tornades, ponts, ecos, remissions, els cicles de la llum i l’ombra, del riu i l’aigua, del temps que passa, de la vida i la mort, del silenci i la veu, que tornen i retornen. A la primera secció, Terra de nit, predomina la negativitat de l’ombra i el fred. Però el cos ferit resisteix en la nit i avança (“És molt senzill: / respirar i caminar”) fins a enlairar-se sobre l’univers. A la segona secció, Plaça d’en Caramany, hi ha una mirada a la vida. Ara el cos és un espai de trobada: amb l’amor, la infantesa. La nit s’il·lumina i el color és el criteri del món. Però hi ha també el pas del temps i la intuïció de la mort, la mirada inútil. Aquest desencís enllaça amb la secció següent, Dinou retrats i un autoretrat, dominada per la mirada (la llum), que engendra i crea. S’hi produeix la trobada amb el llenguatge, el cos comença a parlar. Això no obstant, també s’afua la consciència de la circularitat, dels cicles: en cada inici hi ha inscrit el seu final. Per això la llum ara és “llum cega”, la mort i l’ombra assetgen de nou en forma de falcó que vola “rere el vidre” de la casa. Amb tot, la mort (desert) també dóna pas ací a la vida (oasi). Aquesta vida esclata a la darrera secció, de títol ben significatiu, Vora el riu: la vida que naix de l’aigua. La pedra, que ha resistit sota el glaç, floreix. Malgrat el títol aquàtic, la simbologia que hi predomina és la del foc i la llum. És el foc qui ha desfet el glaç i la llum qui ha permés la florida. I qui florirà finalment és la paraula, la veu, que no solament arriba a la llum, sinó que dóna sentit a l’ombra. En efecte, la recerca poètica enmig del goig i del dolor vitals anima el cos (la casa), i també anima la mort (el gran silenci).]

Podeu llegir més comentaris sobre aquest llibre als enllaços següents: sies.tv ; elpais.com ; elpunt.cat

Autoretrat

2

Els límits tracen el paisatge del meu cos: el límit del meu temps, el límit de l’espai que construeixo dins d’aquesta urna fràgil.

I sóc els límits del meu cos. El meu cos sense peus, assegut a la línia dels músculs, mentre provo d’obrir la porta d’aquesta urna.

Els límits del meu cos cargolant-se dins l’ombra. Els límits del meu cos sense ossos, sense músculs, fet aigua que s’escola per l’escletxa de l’urna d’aquest món.

Els límits del paisatge del meu cos, el límit del meu temps, el límit de l’espai  que he construït sobre el paisatge del meu cos. Mentre vola un falcó rere el vidre.

[Un lloc a l’ombra, Proa, 2011]

A deslloc

[ Guanyador del II Premi Carles Salvador, convocat per la Universitat Politècnica de València l’any 2010, A deslloc s’inscriu en la línia iniciada per Navarro amb Magrana (Brosquil, 2004) i continuada després amb Atlas (Tàndem, 2008). Aquesta línia de treball es caracteritza per la tendència a la fragmentació del discurs mitjançant l”ús recurrent de l’oració simple, el sintagma nominal, la frase d’infinitiu, el substantiu aïllat. Tots aquests elements lingüístics es juxtaposen en una mena d’acumulació aparentment caòtica, separats (o units) pel punt i seguit o els dos punts, enfoquen una percepció visual o auditiva amb gran precisió, provoquen xocs de sentit impactants, imatges inèdites, oxímorons reveladors (“erma vegetació”). La veu poètica, amb neutralitat emotiva, cerca l’essència més íntima de les coses, l’origen, la veritat primigènia, i deixa que el lector assistisca directament al drama de l’univers.

Llegint A deslloc, un pot sentir-se aclaparat per l’hermetisme dels textos a primera vista.  Amb tot, davant del text poètic no cal entestar-se en la troballa de sentit, de sentit lògic. El significat del poema rau en l’impacte  i el trasbalsament que provoquen les paraules, el ritme, les imatges; en les sensacions que transmet i que aconsegueixen connectar amb alguna fibra oculta en la nostra intimitat més pregona; en el món literari que ell mateix crea; en l’espai catàrtic on el poema viu, es mou i existeix.

A deslloc no tracta d’elements situats en l’espai, i això, malgrat la menció d’esdeveniments i fenòmens observables o la presència de topònims, com al poema Celistre. Les imatges adquireixen un valor generalitzador, funcionen com una mena de sinècdoque d’un tot espacial identificable amb l’univers enter, açò és, tots els llocs i cap lloc en concret. Per contra, el poemari es basteix sobre l’eix temporal, el temps n’és el baix continu: el fer-se, desfer-se i refer-se de la vida en tots els àmbits. Aquest esdevenir necessita d’un llenguatge que el revele, recerca a la qual es consagra la veu poètica.

A la primera secció, “Sternenfall” (Caiguda d’estels), trobem una natura en estat embrionari o en ruïnes, situacions equivalents. El llenguatge, igualment, encara es troba desballestat (“síl·labes escorçades”), però els mots ja alenen sobre la cendra disposts per als futurs presagis. És un moment de màxima entropia. La segona secció, “Magrana de Paestum”, ens acosta a un món que evoluciona des de la situació de territori artigat i apunta ja cap al fruit: evoqueu el simbolisme fecund de la magrana. L’escena es pobla de vida. L’ull capta les formes. El caos s’organitza i cal un guiatge. El llenguatge comença a designar. El dolor jau sota aquesta naixença tremolosa, aquest “ferment de llum”.

“Baia i cabdell” és la secció més breu de les quatre que constitueixen el poemari. Esquitxada de referències pictòriques , representa una mena de culminació en la recerca sígnica. Hi predomina el desig de retenir el moment, de situar-se “fora del temps efímer”, la felicitat de l’ull que comprén i reté en la seua memòria lumínica. Finalment amb “BWV 988” es completa el cercle. El mateix títol és una clara referència circular a les “Variacions Goldberg” de Bach: el tema que torna una vegada i altra sempre distint però igual, sempre refent-se i tornant a morir. La simbologia del riu domina aquesta secció. Un riu, això no obstant, més aviat sec, habitat de pedres: palets, trucs, pedruscalls, codines, macs, còdols… Un riu de temps que inexorablement avança cap a la desfeta de l’“Arxipelàg” final, cap al silenci de la nit malgrat “la resistència de l’ésser”. Ara bé, un cercle que es completa és un cercle que recomença (“L’aigua que fuig i que retorna.”). I algú “tragina les metàfores”, unta “amb greix els mecanismes del poema” perquè el pensament i la paraula tornen a “internar-se en el solar del temps”.

Abans de fruir de les dues mostres seleccionades podeu llegir altres opinions en els enllaços següents: Anotacions rizomàtiques; La pedra i el marge]

 

BAIA I CABDELL

7

Darrere del pensament, el blanc obert i les cal·ligrafies emboscades, betum i llapis de plom: Eines de saurí per a talpinar la memòria i delinear l’ombra que s’esfuma i retorna. I rasques les marques del palimpsest i veus emergir la Venus Anadiomena.

 

 

BWV 988

     30

La casa del bosc. Bach i Glenn Gould que es replega en si mateix, una vegada i una altra. El pavelló de caça. L’ordit de l’insomni. L’aigua que fuig i que retorna. Els nombres del so. La nuesa del temps. L’escriptura. Goldberg.

 

[A deslloc, Denes, 2010] 

La segona ombra

[Edicions de L’Albí ha tret, en edició bilingüe, La segona ombra/Second shadow, de l’escriptora Maria Teresa Mir, natural de Platja d’Aro. Establida des de fa molts anys a Dublín, hi ha desplegat en anglés la seua obra literària, que signa amb el nom de Maria Wallace. Aquesta és la primera ocasió en què és traduïda al català.

El vers de Maria Wallace té tendència a la narrativitat i la descripció, sense oblidar, però, unes notes de lirisme ben suggeridor. D’una certa tonalitat èpica, fa hàbils incursions en el detall quotidià sàviament elegit i en el dramatisme punyent. La seua poètica, arrelada a la terra i a la història, s’amera ací i allà d’una espiritualitat discreta, com “ala d’àngel”.

La segona ombra consta de tres parts. A La persistència d’allò que es recorda a mitges predomina la visió èpica sobre el paisatge irlandés, o millor, sobre l’acció humana en aquest paisatge, en aquesta terra: el treball, el patiment, el sentiment de lligam i pertinença. No hi manca la referència al gaèlic, amb què tan fàcilment ens podem identificar. La segona part, El blau de la distància, es caracteritza per una mirada més intimista. La veu poètica evoca paisatges, personatges i vivències de la infantesa, de la terra natal. Però també hi ha lloc per a la meditació sobre el present després que ha transcorregut tot un trajecte vital, com al poema que dóna títol al llibre, i per a la reflexió sobre el fet d’escriure. La darrera secció, Empremtes i marques d’aigua, ve marcada per una actitud moral (que no moralitzadora). A través de diversos personatges quotidians, històrics o mitològics, l’autora ens acara a moments o situacions definitives, situacions límit, que requereixen una decisió, per a bé o per a mal, i que apel·len a la responsabilitat humana, de vegades simplement davant d’un mateix.

Una retòrica diàfana, una poètica despullada, que interpel·la.]

Podeu llegir altres comentaris ací i ací.

LES PEDRES PLOREN

Estaven agafant l’ase lligat,

aquell que encara ningú no havia ensellat:

Per què l’esteu deslligant?, preguntà l’amo.

El Mestre el necessita, contestaren.

Baixen pel polsós pendent

de la Muntanya de les Oliveres.

Sota la lluïssor de cel blau

un aplegament de gent els saluda en passar

ventallant l’aire amb fulles de palmera,

reconeixent el seu pas cap avall

i la triomfal entrada a la ciutat.

Els deixebles criden la seva alegria:

Glòria al Rei que arriba,

però demanen al Mestre que els faci callar:

Si aquests callen, les pedres ploraran.

Ningú no nota enlairar-se espirals de tensió,

el llampurneig d’una espasa,

les espines dels arbusts. Ningú no sent

la dringadissa de trenta monedes de plata, o sap

que el gall avergonyeix Pere.

Ningú no sent com les pedres ploren.

[La segona ombra, L’Albí, 2010]

Viatge d’anada i tornada

[El poemari que ressenyem proposa un viatge. Atés que parlem de poesia, hauríem de sospitar que aquest és un viatge interior, d’alguna manera. Poesia de viatges reals, de descripció o evocació de paisatges o llocs visitats, n’hi ha i és just que n’hi haja. Em vénen ara a la ment els itineraris mediterranis de Josep Piera, per exemple. Però pense que el llibre d’Àngels Gregori  pertany al primer grup, malgrat les ressonàncies excursionistes que pot provocar en el lector una ciutat com New York o un transport com la bicicleta.

Amb New York, Nabokov & Bicicletes, la poetessa d’Oliva obtingué el Premi Alfons el Magnànim 2010. És aquest un poemari accessible, no gens hermètic ni experimentalista, de retòrica controlada. En ocasions pot semblar, fns i tot, antiretòric. Però, d’un lirisme corprenedor, a les seues pàgines hi ha una sàvia expressió de sentiments, dits de manera diàfana i senzilla, sense empalagar i fent allò que cal fer: poesia.

El llibre es divideix en tres parts, la denominació de les quals no coincideix, però, amb els tres substantius del títol principal. Parla, memòria fa referència a l’autobiografia de Nabokov. Aquesta primera part té un marcat caràcter elegíac davant la pèrdua de la memòria provocada pel pas del temps. Apareix ací la metàfora de la bicicleta vella, rovellada. Existeix, la tenim a mà, però resulta inservible per a viatjar. També els records, o millor, les persones, estan ací, a la vora, amb nosaltres, però alguna mena de distància impedeix ja la comunicació.

Per contra, la segona part, Cafè Vienès, és l’espai de la trobada, de la comunicació íntima i propera, de la confessió. També de l’autoconfessió expressada literàriament, on s’aboca sense vergonya el propi dolor (“La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos / com se’ns omplen de llàgrimes els ulls”).

A la darrera part, New York, New York, es manifesta un allunyament o un estranyament de la realitat. La veu lírica pren distància per adonar-se’n del valor d’allò que ha deixat arrere. I d’ací, la voluntat de retorn i de prendre allò que ha comprés es perd sense remei (“És fàcil dir-te adéu si allunyar-me de tu / vol dir apropar-me als meus.”) La vida, massa vegades ja, ha estat comparada a un viatge. Però és sempre un viatge d’anada i tornada. Malgrat els anys i allò que se’n va i es perd, hi ha la voluntat de mantenir-se fidel a uns orígens, a unes persones, a un amor que hom desitja retrobar. La memòria, tal com expressa el darrer poema, no és un exercici intel·lectual ni una facultat de la ment. És un acte de voluntat.]

 VOLPE D’AMORE (fragment)

Ara que ens hem acabat les ampolles

i encara queda la taula parada

com si fos el final d’una festa

on els convidats no hi són,

voldria parlar-te dels meus silencis.

Deixar tot el que fins ara t’he anat contant

per tal de no haver d’explicar-te res.

Perquè l’amor, a voltes, és com posar

els errors en fila i dir: mira, tots aquests són meus,

he fet això i he fet allò. Però de què em serviria?

Voldria parlar-te dels meus silencis,

d’alguns de ben llargs que potser ja coneixes,

perquè explicar-te’ls és com anar despullant-me

i veure que al fons de tot la pell crema les venes.

(…/…)

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos

com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,

com se’ns omplen de pols les sandàlies,

com omplim ara aquestes copes per poder seguir vivint.

Però hi havia un piano que sonava

al fons del hall d’aquell hotel,

i érem a Sorrento, a Verona, a Dublín,

mentre ens parlàvem de cadascun dels antics dolors

i dels nostres dies que  caminen, discrets,

pels contorns de les agulles d’un rellotge.

 

Ara sé que tots tenim un fred i un dolor a dins.

Només cal posar-li un nom. Tu el meu ja el saps.

I ara que te’l conte,

després de tantes hores de conversa,

és com si només per aquesta nit,

per explicar-te’l,

per mirar-te com m’escoltes,

per veure’t mirar-me,

hagués valgut la pena viure’l.

[New York, Nabokov & Bicicletes, Bromera, 2010]