La fràgil arquitectura dels teus gestos

[Sovint veig caracteritzada la producció poètica de Josep Manel Vidal  com a proses poètiques. Ja passava amb l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos, premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura… no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps, tot això confegit  amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i efectes.

Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.

Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!: ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.

Dos símbols, que en el fons s’identifiquen, presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del poeta, “la casa del teu cos”.

Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]

És aquesta serenor insòlita que em recorre, la força que més em despulla, la que dispersa els objectes, les vides, les raons amb les quals he fabricat tot un munt de pretextos. Tot un munt de mentides que em governen i sobre les quals tu has anat teixint el mantell del descrèdit, el plànol abrupte que ha traçat la meua caminada imperfecta, les tortuositats que m’han espatllat l’ànima. Tot perquè jo puga veure, puga albirar el món més enllà del blanc de la desmemòria i el negre de la ceguesa. Has aparegut perquè siga així, per indicar-me el gest que cal per agafar la vida. Aquesta serenor que m’has portat és la força que esgrafia les passes d’un camí del qual mai no pensava fer el trànsit i que ara veig, desitge i cerque. Un camí de vidres i estelles, però també de clarors i promeses. No vull res més. I, alhora, ho vull tot.

[Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, Onada Edicions, 2014]

Metàfora

 
 
Posa, Yahveh, en la meua boca
un sentinella, un vigia a la porta
dels meus llavis.
Salm 138 (137) (sic)*

El cel i la mar espurnegen gavines en la sorra.

Un raig de sol es trenca sobre el mirall de la platja,

i escoltes en la remor profunda del teu cos

el combat entre el temor i el desig.

Dónes vi als records fragmentats.

El temps t’ha anat esvaint l’espai

on queien de goig les teues mirades

—la percepció ja badada de la vida—

i, amb els ulls calmats

per la muda impotència del destí,

has anat aprenent a arrancar-te

l’emprenta apegalosa de la mort

i a estimar la força del cor

expressada amb paraules.

[Maria Carme Arnau: Bastir la mar endins, Brosquil, 2008]

*La referència correcta de l’epígraf és Salm 141 (140), 3 (BVI)

La cavalleria roja

Homenatge a Isaak E. Babel

I

El sol semblava el crani groc d’un decapitat

Se sentien calfreds de sotanes de monjos

Ombres d’àguiles roges espantaven mugics

Ni Déu sabia el nom malastruc de les víctimes

Sortien grans serpents de dins les seves boques

Com una torre negra la revolució

La guerra i clars de lluna cremaven el farratge

Cremaven la virtut i els somnis dels cosacs

Tots els vents de la història travessaven els guetos

Les ànimes tenien set lenta de dolor

S’alçaven les banderes negres de l’anarquisme

Soldats que pidolaven només un tir de gràcia

Ecos crepusculars eren la seva glòria

Mentre els supervivents jeien entre les liles

El cel era d’un blau intens a Stavropol

Sense cap flor als àmbits d’un cementeri hebreu

Icones profanades amb excrements de porc

Algú enyorava bells prats amb cavalls i dones

II

¿Qui havia besat un talismà?

Els soldats rebien banys de lluna.

Pensaven el Kuban, estrelles verdes

per les algues del cel, la guerra

que estalvia preocupacions.

Sabien la ciència de matar altres homes.

Ja no hi ha nobles, deien. Ni enemics

que ens lliguin les mans amb serps.

La terra russa tapada de cadàvers.

Però els dies de Déu no acaben mai.

[Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres, Meteora, 2012]

Aiguamolls

[El dissabte 26 es va fer públic el veredicte del VIIIé certamen de poesia Antoni Ferrer, convocat per l’Associació Ecocultural La Garrofera, de l’Alcúdia de Crespins. Hi resultà guanyador el poemari Aiguamolls, del qual són autores Montse Assens, de Premià de Dalt, i Anna Rispau, de l’Escala.

Territori de frontera, inhabitable, però ple de vida, l’aiguamoll ha estat, des de temps immemorial, un espai de treball per a l’ésser humà, que l’ha transformat en camp de conreu, és a dir, en camp de lluita. També, però, els aiguamolls són paisatge i, per tant, espai de contemplació i, per tant, espai de pau.

Ambdues visions trobem a Aiguamolls, recull breu però intens, d’expressió concentrada i continguda; un conjunt de vuit poemes dobles que fotografien els colors d’un paisatge sobre el qual veiem transcórrer els cicles de la natura, el vespre i l’alba, les tempestes, la collita de l’arròs…

L’obra destaca per la gran coherència formal, temàtica i expressiva; per la precisió del lèxic, acuradament seleccionat; per l’intens lirisme de les imatges, que, més enllà de la comprensió intel·lectual, demanen senzillament ser assaborides, demanen fluir sense rumb per la nostra sensibilitat lectora.

El poemari és un cant a la vida: la vida que sorgeix espontània de la natura salvatge i la vida que l’ésser humà fa germinar amb el seu treball actiu. Dues perspectives de vida presidides pel designi de la renovació constant i el goig que comporta, tal com canten els versos finals de l’obra: “El cicle comença de nou quan l’aigua inunda els camps altra vegada i l’harmonia dels verds i els blaus entona un cant de festa.”

A continuació podeu llegir-ne una mostra.]

VI

Despunta l’alba

amb son llambrec esblaimat

entre lleganyes.

S’obren clarianes de llum

quan el far llampurneja.

*

S’esvaeix el vespre sota la tènue llum del sol. Camí lent, costerut, on es perd el record. La franja és un miratge a les cinc de la tarda i l’obstacle que recull la mar, una bombolla que s’escapa per un fil de nit. Ombrívol pensament de la boira dins el so de l’aigua.

Herències

[D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)

La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d’un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.

A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca  la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.

Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.]

A l’altra banda del poema (VI)

D’esquenes a la nit

hem inventat els ponts,

¿de quins colors les aigües

que travessen?

Hem creuat moltes terres

per mirar cap a Orient

i visitar els ocres

de l’eixida del sol,

la ratlla del crepuscle

que recupera el dia

i ens reclama el sentit

original dels mots.

[Àngels Gregori-Teresa Pascual: Herències, Perifèric, 2011]

Llibre d’Aín

[A Llibre d’Aín, Premi Vila de Nules 2010, Josep Lluís Abad posa de manifest l’essència més fonda del quefer poètic: l’estada a la cambra interior, és a dir, la necessària exploració de les entranyes de l’ésser humà-poeta. Aquesta visita al “paisatge interior” és condició inexcusable perquè la tasca poètica fructifique.

El poemari consta de dues parts principals, amb un poema d’obertura i un altre de cloenda, entre les quals s’intercala un tercer text força il·luminador, una exhortació que la poesia personificada dirigeix a un possible “jove poeta” (recordeu Rilke). A la primera part, “Cambra interior”, escoltem un diàleg íntim entre el poeta i la seua “dama del llac” en què, mitjançant una melangiosa i aprofundida introspecció, va perfilant-se la finalitat de la poesia. Ací alguns diran que ja veus, que l’art no té finalitat, que la inutilitat pràctica d’un artefacte és allò que el defineix com a objecte artístic. I açò està molt bé per als manuals sobre teoria de l’art. Però Josep Lluís ja ha traspassat aquesta línia. A la cambra interior del poeta, en aquell “paradís trèmul del silenci que ningú no visita” excepte ell mateix, on batega la “tinta roja” de la sang que s’escriurà, la poesia (l’art) acompleix una finalitat molt concreta: lluitar a mort contra “l’astuta rabosa del temps”. L’ésser humà és un “nàufrag” (acompanyat pels eixos metafòrics de l’oblit i la foscor), però el poeta és capaç de redimir-lo amb “les vives lletres mudes” que copsen “la imperceptible vida de les coses”.

La segona part, “Una altra naturalesa”, és una aplicació pràctica d’aquesta poètica. Els textos  són petits receptacles on el poeta  emmagatzema  el perfum que el record  i el temps han destil·lat. Aquests  records estan associats a persones que han deixat petja en transitar per la vida de l’autor. Hi predomina la visió d’una natura domèstica, propera a l’ésser humà, habitada i habitable; una natura més pròpia d’hort que de boscatge (en contrast amb la imatge del bosc, que és una constant al llarg del poemari). En ocasions, aquesta naturalesa  s’idealitza, com si hom volguera revisitar un cert paisatge noucentista (“Madur el fruit, tancat i ferm d’amor / Nasreen el cull i canta agraïments / a l’arbre dolç”).

Dues ratlles de color traspassen el recull d’una banda a l’altra i en relliguen els fragments: l’aurora, o el contrast entre la foscor i la llum; i el progressiu ensenyoriment del blau des del “blau tan gris” inicial fins a la “blava línia inextingible” del final.]

UN PETIT BOSC PER A GRACIEL·LA

Febrer se’m representa líquid,

amb banderes d’una llum pàl·lida

i arbres, de cristall,

transparents,

com els pulcres llibres que em traus…

No se t’extravien paraules,

ni molsa verge entre les mans

amb què m’ofrenes veus i mons.

Sobre el taulell,

líquens quiets

pinten aquesta primavera,

i mentre esclaten hemièdrics

els jardins breus de la mirada,

l’hivern s’escapa..

Uns grocs ocells

debanen muts

un dolç adéu.

[Josep Lluís Abad, Llibre d’Aín, Ajuntament de Nules, 2011]

Quadern de sal

[Carles Mulet és un autor que no ha treballat amb assiduïtat o insistència el gènere poètic. És més conegut per l’obra en prosa, mentre que els seus poemes s’han fet pregar, o els ha destil·lat molt a poc a poc. Ara, però, aquesta destil·lació lenta ens ofereix un licor d’alt voltatge líric. Quadern de sal és un poemari breu alhora que intens, característiques, d’altra banda, marca de la casa de la Col·lecció Razef. El licor del poemari és fort. Podríem identificar-lo com a absenta, per l’alta graduació d’aquesta beguda espirituosa i perquè l’absència és l’origen del cant poètic que comentem (passeu-me la incongruència morfològica). En efecte, la veu poètica lamenta amb amargor l’absència de l’estimada. En ocasions aquest lament té un regust enyoradís, el poeta evoca el goig de la vivència compartida, els moments d’exaltació i joia (“Oh esca dolça i fugissera / l’eternitat / ja fou veure’t”). Altres moments, però, la tonalitat és més ombrívola, més dolorosa o desesperada (“I ara els dits balbs de l’enyor graten /la crosta negra de l’hivern”; “On és la mort sinó en la teva absència?”). Finalment, la veu expressa la maduració dolorosa de l’acceptació d’una realitat que s’imposa absoluta i contra la qual no pot res la revolta (“i ara he d’aprendre a perdre’t com un vell o poeta”; “És l’hora de desprendre’s, d’acceptar la metzina / ara em ret, ja davallo al secret del silenci.”)

Els dos antics amants se situen en dos pols o àmbits oposats. D’una banda, l’espai de l’estimada és la llum, l’aire lliure, el vol. És aquest gest exaltat, aquesta naturalesa de goig la que és objecte d’evocació (“Sentir-la que s’enlaira, i sobrevola / centellejant la nit”; “si tornes mai seràs la flor”; “i a la carn tan gojosa com t’atenyia a l’alba”). Per contra, la veu poètica habita un espai fosc, clos; pertany a la terra, que li fa de tomba, atés que l’absència de l’estimada és la seua mort. Per això el cant sorgeix des dels túnels del ferrocarril subterrani, com un De profundis (“Del fons de les tenebres t’adreço el darrer crit”), extraviat en el laberint de les vies. La imatge dels túnels i de les vies s’assimila als budells de la terra que, d’alguna manera, devora la carn morta del poeta; o al ventre de la balena, monstre primigeni de la destrucció. Ara bé, contràriament a la balena bíblica, que acaba retornant la seua presa a terra ferma, el Jonàs de Quadern de sal se sap en un camí sense retorn, en via morta, i al pol oposat de qualsevol mitologia regeneracionista: la seua mirada s’emmarca, de principi a fi, en el rutinari espai d’una tassa de café i un solatge sense auguris (“em bec l’últim glop del cafè / i n’escodrinyo el fosc solatge”; “L’últim glop de cafè la mort al fosc solatge”).

A continuació podeu xarrupar una mica d’aquest café amb sal.]

Així, només un deix prim de saliva,

miol que es cabdella al llençol de l’alba,

i refilet de l’au amagadissa

–un bri que refà el tast de la besada.

Deliri fosc, lluerna fugitiva!

L’avenç de la llum desfà l’escuma

del somni, l’estam dolç de la nuesa

–i cau l’oblit, el buit de la mar calma.

Només l’ombra callada de la fúria:

un llaüt que s’esmuny, enllà en l’obscur

–l’escorrim d’aquell cos lluent i esquiu–,

que fou vol entre mans, mormol de sènia.

[Carles Mulet: Quadern de sal, Edicions 96, 2011]