Les dents de la pluja

[Al final de la cèlebre antinovel·la Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino compendia en un enunciat l’eix central de la literatura. La frase, de regust borgià (de Borges, no de Borja) diu: “El sentit últim a què remeten tots els relats té dues cares: la continuïtat de la vida, la inevitabilitat de la mort.” Aquests dues cares (que suposem formant part de la mateixa moneda) adquireixen un matís en absolut lleuger a penes canviant-ne l’ordre.

Les dents de la pluja (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2010) és un adolorit cant travessat per la constatació de la mort, la qual es fa present a l’escenari de la vida recoberta amb diverses màscares: rutina, patiment, menyspreu, treball esclau, desesperança, fracàs, tortura. La veu poètica es lamenta des d’un sentiment profund de soledat i abandonament, com un infant que creix sense que ningú tinga temps per a estimar-lo i sense ni un bes que l’espere. El tall, l’acte de tallar, l’instrument tallant són les metàfores d’aquest dolor: “la rella” sobre la terra glaçada; “el temps” que “llisca damunt la carn amb un bisturí; “grops amargs que m’agullonen l’ànsia”; “acer esmolat, badant de dalt a baix artèries i venes”.

Però a l’altra cara de Les dents de la pluja (poemari tret a la llum fa poc per Bromera) assistim també a la tasca de la vida que s’obri pas, que s’obstina a continuar enmig de la desfeta. La veu entona el rebrot de l’esperança, la maduració vital i la superació de les mancances. El treball a la vinya és ingrat, però els fruits verolen. “A poc a poc hem pres cos i plaça, / construïm ponts i franquegem muralles”. “Només recordo l’infinit plaer de vèncer el dolor”. Tal com la missió dels ponts és unir vores separades, així també el fil i l’agulla. La metàfora costurera funciona com a contrapunt oportú del bisturí. La labor reparadora s’efectua sovint en plural o respecte d’algú altre amb qui la veu entra en relació per defugir la soledat primera: “cosíem la vida”; “vaig cosint la meva supervivència / a vostres ganes de ser bells”; “Us prenc embastats a les entranyes”; “voldré estirar els fils fluixos de les nostres vides”.

A Les dents de la pluja (Nati Soler, Llorenç del Penedès, 1959), l’aigua que plou mossega, és clar. Però aquest mos és cauteritzador, com quan “afegim mel a les esquerdes”. La tensió  a què es veu sotmesa la paraula poètica (si vol ser-ho) esdevé el paradigma de les tensions vitals que els versos miren de compartir amb nosaltres. Així, la poeta “acull la benedicció de la pluja”, rescabala “el sentit de tots els mots ploguts en mi” i transita per la frontera tallant però permeable de la vida i la mort, contingudes una en l’altra, a la recerca del sentit necessari: “I si la vida i l’amor fos això: / estimar i morir sense sentit?” Només l’arrelament de la veu en aquest territori enllotat i erm fa possible la visió contradictòria però serena de la mort de l’alba: “Quin estrany privilegi / veure morir l’alba / sense intentar deturar-la.” Heus ací la consciència del lligam a la natura, l’acceptació del ritme del món i de la vida.

A Les dents de la pluja la poesia mossega, la poeta és fruita madura.]

AL POEMA

Estiro les hores, flàccides,
per aplicar-les com una junta nova
contra el galze del recipient estanc,
inalterable, metàl·lic, del qual he decidit,
des de la compassió, disfressar-me.
Serà tan convincent el baluard
que les tempestes no gosaran
escolar-se’m dins el ventre, lluent i fred,
com les vísceres llençades
del senglar esquarterat, mans al cel.
Tindré tan ben ensinistrada la passió
que em lliscarà com aigua ploguda
pel caire polit del metall.
Però sé que se’m dissoldrà l’ànima
rere el desig, foll, de llepar, inexperta,
cadascun dels teus mots, quan s’emmirallin
com una lluna àuria, en el meu cos de plata.

[Nati Soler Alcaide: Les dents de la pluja, Bromera, 2011]

Anuncis

El teu nom és un ésser viu

[Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L’hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L’opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d’alta qualitat estètica. També n’hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapelables, brutals.

Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l’editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dóna com a resultat uns poemes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l’experiència dispara des dels fulls enquadernats.

Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d’estilístic. S’hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l’amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l’enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d’acomplir les expectatives pròpies i les d’altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d’un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L’amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d’un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l’erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L’amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot (“A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l’exercici inevitable del viure.”) L’amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l’altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.

Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L’aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d’un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l’aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l’aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d’expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: “aigualint els dies”, “l’ànim liquat”, “tristesa líquida”, “ànima líquida”, “la veu se’m va liquant”, “la nostra trobada líquida”, “les aigües somortes del meu ànim”, “vessar … pel barranc de les tristeses”. En definitiva, un “naufragi” generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns “ulls oceànics”, unes “besades humides” o “la humitat dels boscos de l’esperança”. Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]

Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:

1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.

2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:

– Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.

– El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.

– Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.

– Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

Feu-ne un breu tast amb aquesta mostra d’angoixa metapoètica:

INSPIRACIÓ

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…”.

[Josep Manel Vidal: El teu nom és un ésser viu, Germania, 2011]

Itinerari de tendresa: de la sal al cel

[La sal com a punt de partida i el cel com a lloc d’arribada. I per recórrer el camí, l’arma de la tendresa. Aquesta és la proposta de Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958) en el seu darrer poemari Itinerari de tendresa, Premi Ibn Hazm 2009. Els dos conceptes que polaritzen l’itinerari funcionen com a dos símbols del que és o pot ser la vida. La sal: el dolor, el sofriment, la desorientació vital i la manca de sentit. El cel: el goig, l’harmonia, la pau, l’amor, la felicitat en definitiva. Entre un punt i l’altre hi ha l’esforç i la lluita, per això la tendresa no es presenta com una destinació sinó com l’arma que permetrà véncer en aquesta lluita i culminar el viatge (“I amb tot el dolor sofert has convertit / la vida en un esclat d’estima.”) Un viatge, però, no exempt de dificultats, de dubtes, de retrocessos, com correspon a la debilitat i les limitacions humanes (“les preguntes es repeteixen / en la veu tallada i trèmula que et fa sentir / que vius sota la pols i ets fet d’argila.”) Ho podem constatar en el poema Aspre camí, amb un títol diametralment oposat al del poemari.

D’altra banda, aquest itinerari empeny cap a la trobada amb un “tu”, un “altre” en qui humanitzar-se i fugir de la temptació del solipsisme paralitzador (“el temps … / … només et permet / demanar a la vida un lloc on recloure’t.”) La tendresa troba la seua raó en algú a qui oferir-la o de qui rebre-la i en aquesta relació rau el seu potencial de salvació i esperança (“I així, t’arriba la tendresa que has rebut / i has donat  per gravar-la en els llavis.”) Aquesta salvació, malgrat conferir un sentit que orienta la vida i evita viure pel pur “desig de sobreviure”, no apunta o transcendeix cap a la divinitat. (Confronteu, però, altres interpretacions ací.) Al contrari, el “crit de vida” de la veu poètica és “l’únic miracle possible d’un home entre els homes”.

El cant a la vida enlairat per Arnau és també un cant a la paraula. La paraula poètica, lluminosa, corporal, marca el destí de la persona, traça la seua esperança. Amb la paraula, “llum de l’alba”, hom recorre i expressa l’itinerari personal i intransferible pels “detalls de la vida”.]

NUA

Les pupil·les em bateguen

amb el sol als ulls.

Sóc l’emoció de miratges

entre un cel de peixos i un cel d’aire.

Em veig minúscula

com una partícula de llum

centellejant en la sorra.

El vent m’arrossega els sentiments.

L’alliberament de les llàgrimes,

que em corren per la sang

endins, ben endins…

Seca i muda, reclame l’aigua.

Em trobe  cicatrius de núvols,

un camí abrupte d’encimbellades urpes.

Les pupil·les em bateguen

i em fa temor el sol.

Sóc un record esvalotat,

em veig perduda

entre multitud d’ulls.

L’estima és el desig, l’esperança…

Llum que prové de la llum

en el navegar dels braços.

[Maria Carme Arnau, Itinerari de tendresa, Bromera, 2010]

Allunyament, retorn, memòria

[Us deixe un poema verdaderament bell, extret del recentment editat Batalles de Sardenya, d’Iban Llop. Concentra molt bé les idees motrius del poemari: l’allunyament o la separació, tant en l’espai com en el temps; la voluntat del retorn i del retrobament amb allò que vam deixar arrere, però també la temença que aquell món ja ha desaparegut, bé perquè s’ha transformat, bé perquè ha estat anihilat; la necessitat ineludible del record, únic àmbit de supèrvivència: el difícil i indefugible exercici de l’escriptura.]

EXCUSES

39º 25′ 04.95” N

Foto: Lusting Beauty

9º 34′ 58.38” E

És que sols vindria per caure a terra,

per morir-me ara, per sentir-te encara

tèbia abans que el record m’abandone.

És que li done voltes i més voltes

a aquesta clepsidra, per fer temps

mentre recompte pèrdues i penes.

És que passa que de sobte m’adone

que a poc a poc l’oblit a estés les ales,

que ja està bé d’anar sumant silencis.

És que només ara comence a entendre

els poetes, l’energia dels versos

que han clivellat tot el món que m’envolta.

És que passa que de sobte m’adone

que sóc foraster en la meua terra,

que em negue el retorn apilant excuses,

justificacions sense trellat.

És que aquest viatge em confirmarà

que hauré de sucumbir a la memòria.

[Iban Llop, Batalles de Sardenya, Bromera, 2011]

L’estiu del tonight, tonight

[Un viatge d’estiu a Mallorca, com tants que se n’han fet, i alhora totalment diferent, nou de trinca, la descoberta del paradís. És la proposta de Laia Martínez (Berga, 1984) en el seu segon poemari, en què projecta a la pantalla dels nostres ulls les diapositives d’una estada a l’illa. Ara bé, amb l’avanç de la projecció, observem com aquest lloc mercantilitzat, espremut, arruïnat, va transformant-se en una illa interior, un paradís o refugi on la veu lírica voldria restar per sempre. Després del llarg viatge, ha arribat per fi a la seua Ítaca.

En una seqüència de poemes sense talls ni seccions, acompanyem la poetessa en l’arribada, amb “l’olor de pomada” que presagia la meravella i augura el gaudi. La recerca del lloc ideal és àrdua, amb desorientacions i l’estranyament de sentir-se foraster a casa (“El seu mapa no m’ha donat més temps.”) Però Ítaca existeix, amb els seus colors, els arbres, el sol, la llum. També amb el detall, la vivència concreta, personal i instranferible, desestandarditzada, que convertirà aquest espai de fullet en un espai únic (“Un lliri esclata a s’horabaixa / i se’m capgiren els dies.”)

L’amor, el sexe, la sensualitat seran les notes musicals que defineixen aquest paradís, interpretades a compàs de la mar, l’arena, el sol, l’aire, el pi, la quietud: una natura primordial redescoberta (“Dues libèl·lules copulen / als límits del meu cos nu”), compartida i enfrontada a la destrucció del consumisme, com molt encertadament manifesta la imatge del lilàs contra el pneumàtic, el plàstic, el vidre.

Aquest periple iniciàtic acaba, però, amb l’obligació del retorn. La protagonista s’acara a una antiítaca, a un “buit d’escala”, que ja no desitja tornar a habitar, i en el moment just de la partida es confessa a ella mateixa la transformació experimentada. Sap, com també saben les ones, que d’alguna manera hi romandrà.

Els poemes tendeixen a la brevetat, a la concentració de l’experiència en unes poques paraules, a la senzillesa en la dicció. El vers lliure combina amb el poema en prosa, algun joc tipogràfic i la disposició del text sobre el full.  Hom revisita el cal·ligrama. Aquest aprofitament dels recursos visuals s’adiu amb un poemari marcat per la visió (“He vist selves dins la mar”), però que també sap expressar el gaudi amb tots els sentits: “Grumers llepant-me les mames”; “renou de rocs”; “respiro fons l’atxim de sal”). Un convit a l’obertura dels sentits, externs i interns, en aquesta estació d’arrels mediterrànies.]

 

Foto: Josep Maria Alegre

El sol escorxa cels de juliol

[com una taronja espremuda]

contra el meu sexe

 

 

 

 

A punt de partir

que no vull

i perquè vull

-canta n’Ovidi

em quedo aquí.

Et beso l’ull:

-“M’ensenyaràs a dir t‘estim?”

 

 

[L’estiu del tonight, tonight; El Gall Editor, 2011]

Un lloc a l’ombra per arribar a la llum

[Amb Un lloc a l’ombra M. Rosa Font (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1957) ha guanyat el premi Carles Riba 2010. Aquest és un poemari bastit amb elements senzills, quotidians i comprensibles que, traspassats per un lirisme d’alt voltatge, adquireixen una pregona càrrega simbòlica en l’intent de revelar allò essencial on només el despullament del llenguatge poètic de vegades arriba. La veu, enfrontada al mutisme de la pròpia incapacitat expressiva, viu (o malviu) tancada en el cos, o casa, o urna. Però des d’aquest cos, escoltant-ne els batecs profunds, es construeix la paraula capaç de travessar el vidre i passar a l’altra banda de la pròpia finestra, no per trobar-se amb el món exterior, sinó per trobar-se amb l’expressió de l’indicible, més enllà dels límits del llenguatge.

Diversos símbols acompanyen aquest trànsit. De primer, l’ombra, alhora refugi i mort, i la llum, triomf i vida, però també mitjà  per a la vida. Hom ha d’endinsar-se a l’ombra, la nit, el dolor, la mort, i des d’allí, amb l’acció pròpia, il·luminar per trobar la llum. Després, el silenci, perquè justament a través del silenci, aliant-s’hi, no combatent-lo, hom arriba a la veu. També la pedra o terra (el cos), que resisteix el temps i el fred per finalment florir. El foc (o la llum), que desfà el glaç encobridor de la veu. El vent (o la mort) sobre el paisatge inhòspit, sobre la ferida del cos d’on rajarà el poema, un vent que es tornarà música. Els ulls i la mirada. I l’aigua.

El poemari consta de quatre seccions de cap manera desconnectades. Al contrari, trobarem constants fils que relliguen elements d’ací i d’allà, anades i tornades, ponts, ecos, remissions, els cicles de la llum i l’ombra, del riu i l’aigua, del temps que passa, de la vida i la mort, del silenci i la veu, que tornen i retornen. A la primera secció, Terra de nit, predomina la negativitat de l’ombra i el fred. Però el cos ferit resisteix en la nit i avança (“És molt senzill: / respirar i caminar”) fins a enlairar-se sobre l’univers. A la segona secció, Plaça d’en Caramany, hi ha una mirada a la vida. Ara el cos és un espai de trobada: amb l’amor, la infantesa. La nit s’il·lumina i el color és el criteri del món. Però hi ha també el pas del temps i la intuïció de la mort, la mirada inútil. Aquest desencís enllaça amb la secció següent, Dinou retrats i un autoretrat, dominada per la mirada (la llum), que engendra i crea. S’hi produeix la trobada amb el llenguatge, el cos comença a parlar. Això no obstant, també s’afua la consciència de la circularitat, dels cicles: en cada inici hi ha inscrit el seu final. Per això la llum ara és “llum cega”, la mort i l’ombra assetgen de nou en forma de falcó que vola “rere el vidre” de la casa. Amb tot, la mort (desert) també dóna pas ací a la vida (oasi). Aquesta vida esclata a la darrera secció, de títol ben significatiu, Vora el riu: la vida que naix de l’aigua. La pedra, que ha resistit sota el glaç, floreix. Malgrat el títol aquàtic, la simbologia que hi predomina és la del foc i la llum. És el foc qui ha desfet el glaç i la llum qui ha permés la florida. I qui florirà finalment és la paraula, la veu, que no solament arriba a la llum, sinó que dóna sentit a l’ombra. En efecte, la recerca poètica enmig del goig i del dolor vitals anima el cos (la casa), i també anima la mort (el gran silenci).]

Podeu llegir més comentaris sobre aquest llibre als enllaços següents: sies.tv ; elpais.com ; elpunt.cat

Autoretrat

2

Els límits tracen el paisatge del meu cos: el límit del meu temps, el límit de l’espai que construeixo dins d’aquesta urna fràgil.

I sóc els límits del meu cos. El meu cos sense peus, assegut a la línia dels músculs, mentre provo d’obrir la porta d’aquesta urna.

Els límits del meu cos cargolant-se dins l’ombra. Els límits del meu cos sense ossos, sense músculs, fet aigua que s’escola per l’escletxa de l’urna d’aquest món.

Els límits del paisatge del meu cos, el límit del meu temps, el límit de l’espai  que he construït sobre el paisatge del meu cos. Mentre vola un falcó rere el vidre.

[Un lloc a l’ombra, Proa, 2011]

A deslloc

[ Guanyador del II Premi Carles Salvador, convocat per la Universitat Politècnica de València l’any 2010, A deslloc s’inscriu en la línia iniciada per Navarro amb Magrana (Brosquil, 2004) i continuada després amb Atlas (Tàndem, 2008). Aquesta línia de treball es caracteritza per la tendència a la fragmentació del discurs mitjançant l”ús recurrent de l’oració simple, el sintagma nominal, la frase d’infinitiu, el substantiu aïllat. Tots aquests elements lingüístics es juxtaposen en una mena d’acumulació aparentment caòtica, separats (o units) pel punt i seguit o els dos punts, enfoquen una percepció visual o auditiva amb gran precisió, provoquen xocs de sentit impactants, imatges inèdites, oxímorons reveladors (“erma vegetació”). La veu poètica, amb neutralitat emotiva, cerca l’essència més íntima de les coses, l’origen, la veritat primigènia, i deixa que el lector assistisca directament al drama de l’univers.

Llegint A deslloc, un pot sentir-se aclaparat per l’hermetisme dels textos a primera vista.  Amb tot, davant del text poètic no cal entestar-se en la troballa de sentit, de sentit lògic. El significat del poema rau en l’impacte  i el trasbalsament que provoquen les paraules, el ritme, les imatges; en les sensacions que transmet i que aconsegueixen connectar amb alguna fibra oculta en la nostra intimitat més pregona; en el món literari que ell mateix crea; en l’espai catàrtic on el poema viu, es mou i existeix.

A deslloc no tracta d’elements situats en l’espai, i això, malgrat la menció d’esdeveniments i fenòmens observables o la presència de topònims, com al poema Celistre. Les imatges adquireixen un valor generalitzador, funcionen com una mena de sinècdoque d’un tot espacial identificable amb l’univers enter, açò és, tots els llocs i cap lloc en concret. Per contra, el poemari es basteix sobre l’eix temporal, el temps n’és el baix continu: el fer-se, desfer-se i refer-se de la vida en tots els àmbits. Aquest esdevenir necessita d’un llenguatge que el revele, recerca a la qual es consagra la veu poètica.

A la primera secció, “Sternenfall” (Caiguda d’estels), trobem una natura en estat embrionari o en ruïnes, situacions equivalents. El llenguatge, igualment, encara es troba desballestat (“síl·labes escorçades”), però els mots ja alenen sobre la cendra disposts per als futurs presagis. És un moment de màxima entropia. La segona secció, “Magrana de Paestum”, ens acosta a un món que evoluciona des de la situació de territori artigat i apunta ja cap al fruit: evoqueu el simbolisme fecund de la magrana. L’escena es pobla de vida. L’ull capta les formes. El caos s’organitza i cal un guiatge. El llenguatge comença a designar. El dolor jau sota aquesta naixença tremolosa, aquest “ferment de llum”.

“Baia i cabdell” és la secció més breu de les quatre que constitueixen el poemari. Esquitxada de referències pictòriques , representa una mena de culminació en la recerca sígnica. Hi predomina el desig de retenir el moment, de situar-se “fora del temps efímer”, la felicitat de l’ull que comprén i reté en la seua memòria lumínica. Finalment amb “BWV 988” es completa el cercle. El mateix títol és una clara referència circular a les “Variacions Goldberg” de Bach: el tema que torna una vegada i altra sempre distint però igual, sempre refent-se i tornant a morir. La simbologia del riu domina aquesta secció. Un riu, això no obstant, més aviat sec, habitat de pedres: palets, trucs, pedruscalls, codines, macs, còdols… Un riu de temps que inexorablement avança cap a la desfeta de l’“Arxipelàg” final, cap al silenci de la nit malgrat “la resistència de l’ésser”. Ara bé, un cercle que es completa és un cercle que recomença (“L’aigua que fuig i que retorna.”). I algú “tragina les metàfores”, unta “amb greix els mecanismes del poema” perquè el pensament i la paraula tornen a “internar-se en el solar del temps”.

Abans de fruir de les dues mostres seleccionades podeu llegir altres opinions en els enllaços següents: Anotacions rizomàtiques; La pedra i el marge]

 

BAIA I CABDELL

7

Darrere del pensament, el blanc obert i les cal·ligrafies emboscades, betum i llapis de plom: Eines de saurí per a talpinar la memòria i delinear l’ombra que s’esfuma i retorna. I rasques les marques del palimpsest i veus emergir la Venus Anadiomena.

 

 

BWV 988

     30

La casa del bosc. Bach i Glenn Gould que es replega en si mateix, una vegada i una altra. El pavelló de caça. L’ordit de l’insomni. L’aigua que fuig i que retorna. Els nombres del so. La nuesa del temps. L’escriptura. Goldberg.

 

[A deslloc, Denes, 2010]