La cavalleria roja

Homenatge a Isaak E. Babel

I

El sol semblava el crani groc d’un decapitat

Se sentien calfreds de sotanes de monjos

Ombres d’àguiles roges espantaven mugics

Ni Déu sabia el nom malastruc de les víctimes

Sortien grans serpents de dins les seves boques

Com una torre negra la revolució

La guerra i clars de lluna cremaven el farratge

Cremaven la virtut i els somnis dels cosacs

Tots els vents de la història travessaven els guetos

Les ànimes tenien set lenta de dolor

S’alçaven les banderes negres de l’anarquisme

Soldats que pidolaven només un tir de gràcia

Ecos crepusculars eren la seva glòria

Mentre els supervivents jeien entre les liles

El cel era d’un blau intens a Stavropol

Sense cap flor als àmbits d’un cementeri hebreu

Icones profanades amb excrements de porc

Algú enyorava bells prats amb cavalls i dones

II

¿Qui havia besat un talismà?

Els soldats rebien banys de lluna.

Pensaven el Kuban, estrelles verdes

per les algues del cel, la guerra

que estalvia preocupacions.

Sabien la ciència de matar altres homes.

Ja no hi ha nobles, deien. Ni enemics

que ens lliguin les mans amb serps.

La terra russa tapada de cadàvers.

Però els dies de Déu no acaben mai.

[Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres, Meteora, 2012]

Anuncis